Font de la Salut



És diumenge al matí i
plou. Aquesta pluja de darreries de primavera, tan benigna. Vaig a la
Font de la Salut perquè m’ha arribat la notícia que, de
fa poc, els caps de setmana al matí, s’hi pot fer una visita
guiada. La Font de la Salut és una d’aquelles ermites del
nostre Nord valencià que apleguen al seu voltant un complex
arquitectònic digne de visitar encara que només siga
per fer turisme. Certament, avui en dia i de ja fa temps, l’oferta
turística massiva de la costa comarcal té en l’interior
un catàleg d’oportunitats per fer escapades ideals per a dies
com avui. Una altra cosa és si el catàleg està
ben aprofitat o no i si el fet d’aprofitar-lo convé o no i a
qui. La Font de la Salut, més ençà del turisme
massiu, és un centre espiritual d’una magnitud considerable,
si no per la quantitat, sí almenys per l’abast del seu
“territori de gràcia”, com diria William Christian. No
debades hi acudeixen romers de distints pobles del Maestrat i del
Montsià, i uns quants pobles hi tenen reservada cita anual.
Personalment, el que m’interessa veure-hi és l’estat de
restauració del conjunt arquitectònic, que va començar
al 1987 i que a data d’avui pot considerar-se ben bé culminat
després que la fundació de la Generalitat La Llum de
les Imatges hi fes treballs de restauració per ubicar-hi una
de les seus de l’exposició Paisatges Sagrats, que va tindre
lloc al 2005. I això no obstant, amb posterioritat a
l’exposició encara s’han restaurat les habitacions de
l’hostatgeria, que encara no havia visitat.[@more@]

Em rep Vicent Ortí, que és
el guia local. Avui no hi ha pràcticament ningú i em
pot dedicar tota la seua atenció. Ja ha fet de guia durant la
Fira Romana de Traiguera i percebo que en certa manera la meua
presència és per a ell un repte. Així que la
visita guiada té un grau de personalització bastant
important. Expressa la seua admiració davant l’immens fumeral
de la cuina del quarto de l’ermità, antiga cuina de la
congregació religiosa que habitava el santuari antigament.
Entrem a la basílica i ens quedem bocabadats observant la
magnificència del temple. Els frescos barrocs del presbiteri
són obra del mestre vinarossenc Eugeni Guilló, acabats
de pintar el 1736, després de la darrera ampliació
arquitectònica del temple, que va suposar l’assolament del
temple gòtic i un engrandiment destinat a rellançar un
santuari en hores baixes després de la guerra de Successió.
El programa pictòric d’aquest presbiteri és dels més
significatius del barroc dels Països Catalans. La restauració
i la il·luminació ens el mostren segurament com mai se
l’haja pogut contemplar. La lluminositat d’aquest espai s’ha de
contemplar en directe per poder ser valorada. Hi ha un equilibri de
dimensions, arquitectònic, que connecta amb les formes d’un
Barroc estilitzat, gairebé d’un Manierisme, que les
arquitectures fingides, l’exuberància decorativa i la densitat
temàtica dels frescos omplin d’una grandesa mesurada.
Impossible no deixar-se portar per la intenció didàctica
de les representacions del miracle de la troballa.

Passem a l’hostatgeria, al quarto de
l’ajuntament, que conserva a l’entrada l’escut de Jofre de Borja,
bisbe de Sogorb i cardenal. El guia comenta l’armari de tres claus
que hi ha i que, segons diu, és l’armari on històricament
la confraria de Nostra Senyora de la Font de la Salut guardava els
seus diners. No podia obrir-se sense la concurrència de les
tres claus esmentades. Recorrem altres dependències, entre les
quals la que presenta els exemplars de ceràmica del segle XVI
extreta de els cates per a la rehabilitació del terra de
l’hostatgeria. En una habitació contigua, de les que s’han
restaurat, hi ha més ceràmica antiga, exposada a
l’abast del visitant, cosa que faig notar. La restauració de
totes les habitacions de l’hostatgeria és una obra
curiosíssima, ja que s’han recuperat els habitacles tal com
eren en el moment que es van construir i decorar. Així, s’han
recuperat pintures barroques al fresc que devien fer el paper de
capçal de llit. És més plausible aquesta
hipòtesi que no la que indica que corresponen a altarets
privats. Al capdavall, les habitacions de l’hostatgeria funcionaven
per allotjar els pelegrins. En el seu moment, aquesta hostatgeria
devia ser un lloc refinat, destinat a visitants de categoria. Els
darrers estadants que històricament la van ocupar eren
estiuejants benicarlandos, que han mantingut la tradició en la
romeria del Rosari, que té lloc a la tardor.

Seguidament, visitem el Museu de
l’Obra, on s’apleguen peces recollides al llarg dels anys que va
durar la restauració. És un museu modest, però
amb la col·lecció museogràfica catalogada, que
hauria d’explotar-se més des del vessant educatiu, per donar a
conèixer en què consisteix la conservació del
patrimoni cultural. En aquest sentit, Traiguera hauria de dotar-se
d’un museu de ceràmica: en té la tradició i té
peces d’un alt valor cultural.

Ens aturem davant del pòrtic, ja
a fora de la basílica, i el guia comenta la vinculació
del santuari amb Carles I, que va atorgar-li la salvaguarda reial, i
amb el casal dels Àustria. Li faig notar que, a parer meu,
l’escut que hi ha al frontispici no és el de Carles I, que
hauria de tindre una àguila de dos caps, sinó el
borbònic de començaments del segle XIX, quan es va
tornar a renovar el santuari. Hi ha alguns elements simbòlics
que no poden ser del segle XVI. Ho soluciona dient que potser era
abans que hi havia el de Carles I i a començaments del XIX va
canviar-se.

Ens acomiadem i me’n vaig pensant en el
patrimoni que hi ha en aquesta vall i en la difusió que té.
També en els problemes que poden amenaçar-lo. Hi ha
projectes molt a prop que busquen convertir la zona de la serra d’En
Menor en un lloc urbanitzat, dedicat al turisme de segona residència
o de càmping, segons em diuen. La Font de la Salut en seria
l’atractiu monumental. Per si fos poc, Traiguera es troba en un
procés d’ordenació urbana que pot ser un punt
d’inflexió històric per a les relacions que els seus
habitants han tingut al llarg del temps amb el territori que habiten.
En aquest sentit, hi ha un dilema clar entre conservació i
explotació del patrimoni. A començaments del segle XX,
Carlos Sarthou Carreras va visitar el santuari i va dir que es
trobava en “una fresca hondonada que rebosa poesia y belleza”. La
urbanització sense ramal de l’entorn no és una
perspectiva gaire “espiritual”.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Font de la Salut

  1. Jo només hi he estat un cop, de turisme, i ho recomano.

Els comentaris estan tancats.