Jugant amb el futur




Aquest 22 d’agost va aparèixer
al diari Las Provincias, tal com ja s’havia esdevingut en algun altre
mitjà
valencià
a començaments de la mateixa setmana, la
notícia
relativa als projectes contemplats en el concert
previ del pla general d’ordenació urbana de Traiguera.
D’aquesta manera, salta als mitjans de comunicació valencians
el contenciós que obri aquest concert
previ
impulsat des de l’ajuntament traiguerí.

Val la pena repassar algunes de les
fites de tan exímia iniciativa. Tenint en compte que el terme
municipal abasta 59,80 km2, el pla proposa convertir en
sol residencial 9,2 milions de metres quadrats, un desenvolupament
urbanístic que permet augmentar la demografia local dels
encara no 1.700 habitants actuals a 45.000, l’equivalent a la suma de
la població actual de Vinaròs i Benicarló junts.
Incloent-hi quatre camps de golf de 18 forats.[@more@]



Dins d’aquest pla de desenvolupament
urbanístic, es contempla una reserva de sòl per a la
implantació d’una planta embotelladora de butà dins un
polígon industrial d’inflamables que arriba al mig milió
de metres quadrats, 50.000 dels quals serien ocupats per
l’embotelladora. D’aquesta manera, hi ha el projecte de crear un
polígon dedicat a activitats industrials perilloses, que
s’ubicaria tocant a la carretera de Sant Rafel (CV-11) vora el
barranquet dels Camps, lluny dels polígons residencials a
desenvolupar.

Aquests plantejaments han donat lloc a
una demanda d’informació per escrit adreçada a
l’alcalde Carlos Roda per part d’un col·lectiu de veïns,
demanda que pel que es veu encara no ha obtingut contesta. Aquest
col·lectiu de veïns s’oposa a la planta embotelladora
perquè pot donar lloc a un polígon industrial
potencialment perillós a tan sols dos quilòmetres del
poble.

Com sol passar en aquests casos,
l’activitat de compra-venda de terrenys per a la construcció
del polígon en què ha d’ubicar-se l’embotelladora de
gas, corre en paral·lel als projectes municipals. De fet,
sembla que seria l’empresa embotelladora qui estaria adquirint
terrenys per crear el polígon industrial on anirien a
ubicar-se altres empreses semblants, a les quals revendria els
terrenys comprats ara als propietaris del poble. Com sol passar en
aquesta mena d’iniciatives, resulta que el projecte va ser rebutjat
anteriorment per un municipi de l’altra banda del Sénia.

Ja és penós que, com en
el cas del projecte de la planta de reciclatge de fems de Sant Rafel,
que va aparèixer temps enrere, s’intente ubicar al Maestrat
infraestructures que tenen el mercat de destinació en una
altra banda. No comparteixo de cap manera que ubicar infraestructures
políticament compromeses el més lluny possible siga una
idea intel·ligent. Pot ser molt astut qui la tinga, però
és un fracàs per al conjunt de la societat que l’ha
d’entomar.

Encara és més llastimosa
la pràctica d’especular amb el territori comprant barat i
revenent car. Resulta directament perillosa la ubicació d’una
planta d’aquestes característiques a tan sols dos quilòmetres
d’un nucli urbà. Això ja sembla la Basilicata italiana
de Fa mil anys que sóc aquí,
en què es narra la transformació brutal de la manera de
viure d’aquesta regió del Sud a causa del descobriment de
jaciments de gas. Doncs bé: la zona escollida per a la
ubicació d’aquesta planta i del polígon industrial que
l’ha d’acollir és pràcticament la zona més
fèrtil del terme municipal, amb regadius i granges, llum i
comunicacions. Cosa que en compromet seriosament la continuïtat.

Per si
fos poc, tot aquest embolic té lloc en el marc d’un projecte
d’urbanització per al qual costa trobar qualificatius. És
a dir, tot això té lloc amb la participació
activa de l’autoritat municipal, que ho afavoreix de manera expressa
mitjançant el seu PGOU. Hom es pot preguntar per a quan és
la previsió d’assolir els 45.000 habitants. Segurament, és
una pregunta innocent. O no tant a la vista de quin és el
panorama de la situació econòmica en què ens
trobem en què casualment la principal activitat econòmica,
la construcció, es troba en plena crisi. No sembla que els
elaboradors d’aquests projectes ho tinguen gaire en compte. De totes
maneres, vist que les coses com aquestes no solen arribar a existir
per conjunció astral sinó per coincidència
d’interessos econòmics, m’inclino més per pensar que,
lluny de la irracionalitat aparent d’aquests projectes
d’urbanització, hi ha intencions crematístiques ben
elaborades al voltant de l’especulació del sòl. Potser
els 45.000 habitants són una fita descabellada per megalòmana,
però els beneficis de l’especulació amb el territori no
ho són gens. Sobretot tenint en compte que un dia o altre hi
haurà de passar l’autovia A-7 i el tren de gran velocitat,
espanyolament dit AVE.

Diuen
que, en un terme municipal, no es fa res sense el consentiment de
l’ajuntament corresponent. No veig que en aquest cas es puga parlar
exactament de consentiment. En qualsevol cas, convindria a qui
pertoca tindre en compte que està a punt d’executar-se un
intent de liquidació en tota regla de la manera de viure del
poble tal com es coneix fins a l’actualitat. Si això no és
jugar amb el futur que vinga sant Luis Tena Ronchera i que ho veja.

 

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.