Acountability



Com se sol dir als nostres pobles,
pareix mentida que segons quins fenòmens puguen arribar a
produir-se amb la normalitat amb què es produeixen. Després
de quatre anys i nou jutges, el cas del president de la Diputació
de Castelló, Carlos
Fabra
, continua per instruir-se. Veritat és que
darrerament es van sabent coses de la investigació. També
és veritat que les que es van sabent resulten més
inquietants tal com avança, se suposa, la instrucció.
De totes maneres, el més inquietant de tot és que, a
desgrat de la dimensió que va adquirint la qüestió,
l’opinió pública castellonenca no pareix afectar-se
més del compte.
[@more@]

Em pregunto si, en una democràcia
normal i corrent com la que existeix en els països del nostre
entorn una situació d’aquestes seria tolerada de la manera que
ho és a casa nostra. És evident que no és el cas
d’Itàlia, país amb la història del qual existeix
la temptació, molt sovint triomfant, de comparar la situació
política castellonenca. M’estic referint a democràcies
amb un grau d’acountability
més o menys homologable. Més enllà de l’incert
resultat d’aquest procés, que el primer interessat mateix va
convertir en un procés polític des del moment que va
afirmar, quan les darreres eleccions municipals, que conservant el
seu lloc preeminent gràcies al triomf del seu partit en
aquelles eleccions, el poble ja l’havia absolt; el grau de
transparència de la seua conducta com a càrrec públic
coincideix amb la imatge que, volgudament o no, projecta. És
més, la pràctica d’aquest estil inacceptable en
actuacions i argumentacions, el poden situar en una posició
imbatible, però donen compte, més que del tipus de
polític que és,
del tipus de societat que el suporta i de la qualitat democràtica
que hi ha en aquesta societat.

Quan
als primers anys 80 hi va haver el debat polític sobre
l’estatut d’autonomia valencià, el posicionament de la dreta
pel que fa a l’estructura política de l’autonomia, proposava
atorgar a les províncies un bon tall del pastís del
poder. Tant era així que fins i tot proposaven que l’escut
autonòmic aplegués els tres provincials. Segurament,
aquest devia ser l’únic debat simbòlic en el qual no
van reeixir, ja que finalment l’escut valencià va acabar sent
el de Pere el Cerimoniós. A dia d’avui, aquella aspiració
a perpetuar l’estructura provincial deu viure una de les seues
millors èpoques. Els càrrecs de les diputacions, amb el
seu president al capdavant, es designen indirectament com si d’una
romanalla de la
democracia orgánica
es tractés. En el cas de Castelló, el seu mandatari
reparteix prebendes als seus súbdits i clatellades als
refractaris. S’aprofita de la seua condició de reietó
en aquest racó del
Levante Español
imaginàriament
feliz,
amb la complicitat o la inhibició dels poders espanyols. En
aquest sentit, la condició perifèrica de l’àmbit
de poder provincial, ben apuntalat per la legalitat autonòmica
i per una classe social de nous rics que s’han lucrat en els anys de
desenvolupament econòmic de Castelló, que no han tingut
inconvenient a practicar la complicitat amb un sistema de relacions
clientelar entre les institucions i l’economia, expliquen com pot
surar la trajectòria pública d’una personalitat
desprestigiada fins a la barroeria.

S’hi
poden apuntar dos elements concurrents més. D’una banda la
falta crònica de lideratge de l’oposició política.
És impossible esperar transparència allà on no
hi ha qui la puga fer efectiva. I això és sobretot un
problema de l’oposició política. No de qui se la rifa.
La incapacitat a l’hora d’exercir el control democràtic per
part de l’oposició explica bona part de la situació
creada.

D’una
altra, hi ha una certa manera d’entendre la cosa pública per
part del comú de la gent. Si es valora com normal que un
càrrec públic es dedique a segons quines pràctiques
vol dir que aquestes pràctiques, aquest tipus de relacions
públiques basades en la opacitat i en la manca d’adequació
a les exigències ètiques d’un sistema democràtic
contemporani, en el qual, per exemple, els diners públics
haurien de destinar-se únicament a les necessitats de la
ciutadania i no s’haurien d’emprar les instàncies públiques,
com ara la capacitat urbanitzadora dels ajuntaments, per fer negocis
privats, aquestes pràctiques, dic, són compartides per
bona part del cos social.

No sé
si l’opinió pública castellonenca se’n fa càrrec.
La imatge que projecta Carlos Fabra a fora és senzillament
pèssima. Sobretot quan fins i tot publicacions conservadores
espanyoles el critiquen per la seua inveterada tendència a no
contestar res a ningú a qui no puga continuar fidelitzant. Si
els seus seguidors tinguessen dos dits d’ètica, potser haurien
de fer un pensament.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Acountability

  1. Jordi diu:

    Hola Vicenz,
    fes-me arribar l’adreça de laltre blog que tens, gràcies
    jordi

Els comentaris estan tancats.