Esclat o normalitat?



Pont d'AmpostaDissabte 8 de novembre de matí
acudisc a la biblioteca
Sebastià Juan Arbó
d’Amposta, convocat via correu
electrònic per Josep Igual, a la jornada final de les III
Jornades de les Lletres Ebrenques. Els dies anteriors, la biblioteca
del castell d’Amposta ja ha portat a terme activitats literàries
diverses i dissabte és l’hora de del debat i l’intercanvi
d’opinions.[@more@]

A primera hora, integrants dels clubs
de lectura de diverses biblioteca de la zona expliquen la seua
experiència lectora, conduïts pel coordinador del club de
Tortosa, Jesús
Tibau
, que gestiona un dels blocs de més anomenada del
panorama literari: tens
un racó dalt del món
. El perfil dels assistents
varia entre la dona d’edat que ocupa molt del seu temps de lleure a
compartir la seua afició lectora i els professionals
relacionats amb l’hàbit de la lectura interessats a promoure
aquesta activitat cultural, siga des de la biblioteca entesa com a
centre de serveis culturals siga des de l’escola amb finalitats
educatives. Es tracta d’una manera lúcida d’ocupar la
disponibilitat de temps i aprofitar la sociabilitat com enriquiment
personal.

Després de l’entremig
de l’esmorzar, durant el qual entra en joc la parada de novetats
editorials que ha muntat la llibreria local Gavina, és l’hora
de “La dona en la literatura”, moderada per la periodista Vanessa
Adell. Es tracta d’una taula rodona que de bon començament
queda centrada en la qüestió de l’activitat de les
autores que hi participen, ben motivades, i per les dificultats que
el fet de ser dona comporta a l’hora d’exercir l’escriptura. Com que
he deixat per al darrer moment la preparació de la meua
intervenció en la taula de la tarda, que porta per títol
“Literatura ebrenca: esclat o normalitat?”, penso que és
moment oportú (l’últim, de fet) per preparar el que
haja de dir i demano per un ordinador amb connexió a Internet.
Instal·lat davant la bicicleta de l’escriptor Sebastià
Juan Arbó
, amb la qual recorria el delta i que penja del
sostre de la biblioteca com la samarreta dels jugadors de bàsquet
mítics penja del pavelló de l’equip de casa, escric les
meues quatre idees
al bloc literari mentre a la sala es discuteix
vivament, en un exercici blocaire dels que agraden a la comunitat de
La
catosfera literària 08
.

Més
tard, després de dinar i d’una sobretaula estimulant amb
coneixences d’allò més interessants (l’escriptor Toni
Villalobos, el periodista Joaquim
Vilarnau
), ens apleguem novament al voltant de la capacitat de
convocatòria de Josep Igual, que actua de moderador per
discernir si el que convenim d’anomenar literatura ebrenca és
un esclat o és una cosa normal.

El
benicarlando Josep
Igual
va guanyar aquest estiu el premi Cristòfor Despuig
de narrativa amb els seus
Quaderns
deltaics
,
de clara evocació ebrenca, obra que editarà Cossetània
de Valls. Per a mi, Josep Igual i algun altre escriptor coetani, com
el vinarossenc Joan
Elies Adell
, representa la continuïtat de la creació
literària nord-valenciana en llengua catalana. El seu model
personalíssim d’escriure, que beu de les fonts de la cultura
popular valenciana i de l’avantguarda del segle XX, tot pastat amb
una basta cultura literària autodidacta que ja voldríem
molts dels que pensem ser qui sap què, enllaça la
florida creativa del tombant de segle amb els escriptors i
escriptores del Maestrat que avui encara van a escola i que demà
prendran la ploma per reprendre aquella època que se’n va anar
definitivament amb Manuel
Garcia Grau
. Diu Gerard
Vergés
, segurament l’escriptor degà de la
literatura del nostre entorn, que Igual és un escriptor de
raça. Té una trajectòria creativa sòlida
i que, al meu entendre, encara pot donar el millor que té.
Aquesta consistència i el seu fusterianisme vital poden estar
mal considerats entre el seu gremi, i encara en instàncies
públiques del seu poble, si bé ja sabem que la
displicència del règim provincial és senyal
inequívoc que anem rectes. Així és que el seu
paper en el panorama del que hem convingut a anomenar literatura
ebrenca és d’una activitat aglutinadora.

Entrant
en basa, el moderador demana que esmentem una font o altra, una
influència, un autor de referència, segurament per
convocar una bona colla de referents que ens facen llum. Per la meua
part, esmento Jesús
Moncada
, l’escriptor de Mequinensa. El debat és dinàmic
i vivaç. Carrego una mica les tintes per provocar-ne més.
Esclat? Gràcies a les editorials, sobretot Aeditors.
Normalitat? Efectivament, normalitat és quan una comunitat
humana té el gust de conrear una cultura moderna pròpia.

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.