Bones festes



Acabo de redactar la part d’Imatge
de Traiguera
que després de l’estiu apareixerà a la
web, juntament amb uns centenars d’imatges noves, referent a les
festes. L’estudi de les diferents festes de l’any, i especialment de
les festes majors, permet traure algunes conclusions interessants
sobre els mecanismes de funcionament dels nostres pobles i ciutats en
aquest terreny tan sensible i tan necessari de la vida social. Pareix
un tòpic parlar de la capacitat festiva dels valencians i
veritablement cal prendre precaucions per parlar de festa amb segons
qui de fora d’aquests paràmetres festius. Les nostres festes
també tenen aspectes polèmics, i no pas poc polèmics.
Només cal pensar en els posicionaments al voltant dels bous o
en el component polític de les falles. La cosa pot ser molt
espinosa segons com s’enfoque.[@more@]

Sobretot, la festa és un
esdeveniment popular i com a tal es tracta d’un fenomen obert que té
uns mecanismes propis de funcionament i de difusió. La música
i encara els bous, per exemple, són esdeveniments festius ben
característics en el sentit que es tracta d’esdeveniments
oberts a la participació per adhesió. La música
d’una cercavila convoca a l’adhesió emocional a la festa, de
la mateixa manera que en els bous de carrer no hi ha diferenciació
estricta entre espectadors i protagonistes, sinó que tothom i
cadascú pot decidir, per aproximació al perill, el seu
grau de participació en la festa. Són mecanismes
senzills però d’una força integradora tal que ni tan
sols s’hi pensa.

Un aspecte bastant habitual de les
nostres festes és la vinculació que se n’estableix amb
la tradició i, conseqüentment, amb la identitat local i
nacional. En això darrer, em penso que tret del seguiment
estricte o no tant de l’oficialitat institucional, no es poden
detectar coincidències entre els elements identitaris
nacionals de les nostres festes i l’espanyolitat. I no és
perquè no hi haja esforços en aquest sentit, sinó
perquè la identificació nacional espanyola que per
exemple es pot veure als mitjans de comunicació no inclou les
representacions identitàries de les nostres festes. Només
cal fixar-se en l’imaginari folklòric espanyol per
adonar-se’n. En la nostra mecànica festiva, la representació
de la nació coincideix amb la representació del que és
local, del que identifica el poble com a tal. Aquesta identificació
està constituïda, sobretot, per la tradició
folklòrica: balls, cants, rituals festius, vestits per a la
festa. No hi ha poble sense el seu ball poc o molt recuperat, sense
els seus vestits festius, sense els seus actes inexcusables per a fer
festa.

En aquest sentit, la tradició,
les tradicions festives, folklòriques, identitàries,
resulten ser elements d’una mal·leabilitat extraordinària.
Una mica de recerca en el camp de les tradicions folklòriques
posa en evidència fins a quin punt la inventiva hi juga un
paper central. Resumint: molts elements simbòlics i estètics
de les festes de molts pobles emanen directament de la irradiació
festiva de les falles de València. Les característiques
actuals d’aquesta festa, que, com qui diu, no necessita padrí,
es forgen a mitjans del segle XX. Encara més: certs costums
com ara el de la reina i el pregó de festes són còpia
de la Magdalena de Castelló. El “trage regional” de
llauradora valenciana es propaga mitjançant la festa
castellonenca als pobles de la província. Tenint en compte que
la configuració moderna de les festes de la Magdalena és
exactament de 1945 i que la difusió dels seus costums festius
al Maestrat té lloc a partir dels anys 60, més que de
tradició, quant a aquests elements, s’hauria de parlar
d’innovació. Sobretot tenint en compte que, sent com són
aquests elements originaris de l’articulació franquista
d’aquestes festes, és a partir de 1979, amb els ajuntaments
democràtics, quan comencen a prendre veritable rellevància
i protagonisme festius.

Una cosa pareguda, per bé que
més difícil de detectar, passa amb les representacions
folklòriques pròpiament dites. En aquest terreny, s’ha
produït un fenomen paral·lel al de la recuperació
de certes festes que es van deixar de celebrar durant la segona
meitat del passat segle i que en l’actualitat han experimentat un
procés de recuperació. Certament, als anys 60 del segle
passat, els canvis socials i, sobretot, el fet que fos el calendari
laboral el que s’imposés sobre el religiós, van fer que
algunes festes de característiques clarament rurals, com per
exemple Sant Antoni, deixessen de celebrar-se, es perdessen. En els
darrers anys, moltes d’aquestes festes s’han revitalitzat,
convenientment encabides en el calendari laboral traslladant-les al
cap de setmana. No és, això no obstant, que s’haja
produït un procés de ruralització de la societat,
ans al contrari: la transformació dels pobles a les formes de
vida urbanes, amb la millora de les condicions de vida i
l’acreixement del temps d’oci, ha portat a la revitalització
de festes antigues amb continguts nous.

Més enllà de les
elaboracions necessàries per assolir la festa, el que compta
és el fet del refermament de les relacions socials grupals al
voltant de l’esdeveniment festiu. I l’estiu n’és el temps
propici, per climatologia i per calendari laboral. Bones festes.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Bones festes

  1. Vicent diu:

    Si es llig bé, l’escrit no parla de l’origen de la festa de les falles, sinó de l’origen d’algunes formes festives del Maestrat que deriven de la festa de les falles.
    No hi ha cap antipatia cap a les falles. Al contrari. Només que aquesta, com qualsevol altra festa, té un component polític, que remet a l’organització de la societat i la seua vida pública. Una altra cosa és que per raons històriques, aquest component polític n’haja patit de tots els colors.

Els comentaris estan tancats.