Trobada a Vilafranca



Torno a mirar-me el reportatge de
Televisió
de Vilafranca
que recull la visita que va fer-hi ja fa unes
quantes setmanes el president d’Aragó Marcelino Iglesias. El format
informatiu de la televisió local permet entrar molt més en el
detall que els informatius a l’ús de les grans cadenes televisives,
i és d’agrair perquè la percepció que es té d’un mateix fet varia
substancialment.

Iglesias hi acudia per invitació de
l’alcalde Òscar Tena, alhora president del PSPV-PSOE, de manera que
la visita tenia un doble sentit: protocolari i de partit, d’aquí la
presència de dirigents socialistes valencians, encapçalats per
Jorge Alarte, que s’ha aficionat d’allò més a Vilafranca des del
moment que té el seu alcalde com a president del partit que
dirigeix. [@more@]Així com el pes institucional valencià es limitava a
l’alcalde de Vilafranca, ja que cap altra instància institucional
d’àmbit valencià està ocupada per socialistes, Iglesias hi acudia
amb el president de la Diputació de Terol, Antonio Arrufat.

D’entrada, tres coses criden l’atenció.
En primer lloc, el desenvolupament protocolari de la visita, a
l’altura de les circumstàncies, amb parlaments de caràcter polític
substanciosos, gairebé diplomàtics.

En segon lloc, la prolixitat en la roda
de premsa a peu dret que prèviament a l’acte diguem-ne oficial fan
els tres protagonistes que capten l’atenció del reportatge.
Prolixitat, tacte i explicacions entenedores dels posicionaments de
cadascú: Iglesias dóna per superat el conflicte originat pel PHN i
la reivindicació transvasista valenciana; Alarte s’hi refereix
expressament i deixa clar el seu posicionament ambigu: no diu que
estiga en desacord amb la reivindicació transvasista, fa saber que
segons el lloc que s’ocupa toca defensar segons què i mirà al
futur, que sempre fa de bon mirar.

En tercer lloc, no deixa de ser fins i
tot una mica còmic que tots els parlaments oficials siguen en
castellà. Només Alarte apareix parlant en valencià a la roda de
premsa, en ser preguntat pel transvasament. Tenint en compte que
Marcelino Iglesias és de Bonansa, a l’Alta Ribagorça, i Antonio
Arrufat de la Sorollera, avui en la demarcació comarcal del Baix
Aragó, i són, per tant, catalanoparlants. Veure’ls parlar tots en
castellà resulta d’un regust predemocràtic inquietant.

És clar que Iglesias i Arrufat tenen
un problema punyent en aquest sentit. Són catalanoparlants que
ocupen llocs institucionals en una comunitat autònoma amb tres
llegües: castellà, català i aragonès, de les quals només el
castellà és oficial i les altres no passen d’allò del “respeto y
protección” de la Constitució. Després de nou anys al govern,
Iglesias ha estat incapaç de portar a la pràctica la seua promesa
d’una Llei de Llengües que establisca el reconeixement oficial
d’aquesta diversitat lingüística, de manera que els usuaris del
català i de l’aragonès són tractats com una minoria marginal.
Qualsevol concessió en aquest sentit és aprofitada per qui a
l’Aragó trau partit de la xenofòbia. De manera que ni tan sols en
una ocasió com aquesta, en una visita que els mateixos dirigents
socialistes valencians qualificarien d’històrica, no hi caben més
d’uns pocs topònims pronunciats en la llengua del poble valencià. I
no es pot dir que els amfitrions estigueren poc o molt distrets al
respecte. A la roda de premsa Alarte va contestar en valencià. Per
tant l’ús del castellà en les paraules oficials és intencionat.
D’aquí el regust predemocràtic.

No hi ha res a dir sobre l’objectiu
principal de la trobada: formar lobby perquè la prolongació de
l’A-68 seguisca l’itinerari de l’N-232 fins a Vinaròs. Al capdavall
cadascú ha de mirar pels seus interessos. Per cert: ara no em vénen
al pensament les trobades d’alt nivell dels dirigents socialistes
valencians per a impulsar l’enllaç de l’AVE entre València i
Barcelona… Deu ser que encara no s’hi han posat.

En qualsevol cas, modestament: ¿no és
una contradicció que el president d’Aragó invoque, com va fer a
Vilafranca, la tradició política compartida d’estat compost, de
caire netament federal, basada en el respecte de la diferència,
alhora que no oficialitza en el territori de la seua competència
totes les llengües que s’hi parlen històricament? Si dóna per
superat el conflicte del transvasament de l’Ebre, segur que el
conflicte que sense dubte li suposa ordenar els usos lingüístics
oficials que se li reclamen des de la Franja, per exemple en boca de
les associacions
culturals del Matarranya
, no és tan difícil de superar.

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.