Paradís natural



Aquest cap de setmana passat, després
de molt de temps, he estat al Pi Gros, al parc natural dels Ports. De
fet, era una excursió que tenia pendent i que la llunyania i les
presses de sempre havien anat postposant.

El Pi Gros de les Vallcaneres és un
arbre monumental que crida l’atenció sobretot per l’amplària d’una
soca extraordinària, que s’enfila per damunt del bosc espès que
l’envolta i per unes branques que sobrepassen les dimensions
característiques d’aquest tipus d’arbres.[@more@] El visitant, després de
seguir un PR que passa per la font del Retaule, que és una sendera
bastant freqüentada, i desviar-se uns metres per enfilar-se amunt de
la muntanya del morral de Catinell, topa de sobte amb la presència
gegantina de l’arbre, enfilat en la costa que puja cap al morral.
Comparat amb els pins que l’envolten, pareix un arbre d’un altre
planeta. Se li calcula una edat de més de 700 anys, que
correspondria a l’Edat Mitjana, a l’època de Jaume I.

La vegada anterior que hi havia estat,
tenia 14 anys. Aquell estiu, alguns mestres castellonencs que
treballaven a Traiguera, van organitzar unes colònies a la Tenalla
amb xiquets de l’escola del poble. Pensant-hi ara, m’adono que entre
el refugi de la Tenalla i el Pi Gros hi deu haver vora deu
quilòmetres, de manera que en aquella ocasió vam fer a peu uns 20
quilòmetres en un sol dia, en ple estiu… En aquesta ocasió
recent, m’he servit de l’automòbil per arribar com més a prop
millor. El temps és preciós quan no se’n disposa a plaer i la falta
de pràctica que provoca el sedentarisme ho acaba d’arrodonir. De
totes maneres, val més així que no quedar-se a casa. Al capdavall,
entre el final de la pista i l’objectiu final de l’excursió hi ha
prop d’una hora de passeig a bon ritme.

Mentre avanço, em trobo amb
excursionistes que surten de l’espessor del bosc. De vegades se’ls
sent abans de veure’ls. En altres ocasions el soroll que fas en
caminar t’impedeix de sentir la fressa que fan els altres. El bosc no
és un lloc silenciós precisament. Hi ha els ocells, i a poc vent
que hi faça els arbres entonen la cançó de les fulles en moviment.
És el moment oportú de preguntar per orientar-se. Em temo que tots
els qui hi coincidim aquesta tarda no venim precisament de gaire
prop. Ho deduisc per l’accent oriental d’alguns, per les samarretes
de Bancaixa d’uns altres.

Al peu del Pi Gros, en aquella napa
immensa de raïls retorçudes, es pot experimentar la comunió amb la
Natura.

Una altra vegada a la sendera, isc a
una clariana i després trobo la font del Retaule, parada obligada
dels qui s’apropen per aquells verals. També recordo haver-hi estat,
si bé potser en aquella ocasió no era formada de tants troncs que
hi fan de reguer i, segurament, d’abeurador dels animals del parc.

Continuo en direcció a les
Vallcaneres, allunyant-me encara més del punt inicial. Seguint les
indicacions que m’han donat, m’endinso en la fageda esponerosa que
s’estén per l’obac del Retaule, per una pista. Aquí el paistge del
bosc canvia per complet. Es tracta d’un tipus de bosc pràcticament
nòrdic, amb faigs i altres tipus d’arbres propis d’altres latituds.

Quan ja començo a perdre les
esperances d’arrodonir la jornada, se’m presenta el Faig Pare,
l’altra fita que perseguia. L’entorn i les característiques de
l’arbre mateix es presenten al visitant certament fabuloses,
fantàstiques. El Faig Pare, d’una edat de 250 anys per un tipus
d’arbre que en sol viure 300 és un espècimen meravellós, que et
deixa bocabadat per l’exuberància natural que presenta i per unes
formes espectaculars, pròpies dels universos imaginaris d’un
Tolkien. A diferència del Pi Gros, que és un referent que serveix
per explicar els orígens històrics del Port, ja que es pensa que és
un arbre que sempre va servir com a fita entre finques i per això ha
sobreviscut tant de temps; el Faig Pare deu ser un dels màxims
exponents de la dimensió imaginària del Port. Ara es mostra en tota
la verdor de la fulla rebrotada i les formes capricioses d’una soca
immensa i recaragolada evoquen fantasies naturals i parlen per si
soles de la riquesa natural que representen. A més, ha estat motiu
per a la creació literària. El jove escriptor d’Aldover Valer
Gisbert, en la seua obra El vigilant d’horitzons,
recrea una mitologia imaginària del Port en la qual el Faig Pare hi
juga un paper cabdal i sorprenent.

 

Vist des del satèl·lit, el Port
mostra la continuïtat natural de les  muntanyes de la
Ilercavònia. Un accident natural que és a punt de convertir-se en
causant de discòrdia arran de certa autovia que hi va a petar de
front i que no se sap per quina vora se’n sortirà. Unes muntanyes
que són un paradís natural a conservar des de totes bandes.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.