http://ilercavonia.wordpress.com

Actualitzaeu els vostres enllaços amb aquesta nova entrada.

Tweet

Arriba l’estiu i m’arriba la informació
de l’oferta de cursos d’extensió universitària que es faran d’aquí
a poc. En els temps que vivim, una cosa que va quedant en evidència
és que la maca de formació és un inconvenient en què més d’una
persona acaba entropessant quan la cosa laboral va a pitjor. Això a
primera vista. La realitat de fons és que venim d’una època en què
la formació estava desprestigiada enfront de les oportunitats de
trobar faena poc qualificada i ben pagada. Avui això darrer s’ha
exhaurit i l’atur és ja un fenomen que afecta els sectors socials
més vulnerables. [@more@]D’acord que un curset d’estiu més o menys no ha de
ser necessàriament el desllorigador de les dificultats laborals de
la gent. També és evident que, en tot cas, el que molt sovint el
que es necessita és una formació professional que servisca per
reciclar les habilitats laborals a fi de trobar una ocupació nova.
Aquí no estem parlant d’això, sinó de la formació com a valor
social a llarg termini i específicamet de la formació continuada
com a recurs per adaptar-se a les circumstàncies del present, des de
la mateixa activitat professional actual. En aquest sentit, tot
esforç per promoure la formació resulta imprescindible. Les
notícies que de manera continuada arriben del món de l’educació
presenten significatives zones d’ombra. Servisquen com a exemple els
resultats de les proves de 6è de primària que la Generalitat de
Catalunya ha donat a conèixer recentment: el 25% dels xiquets
examinats no està en condicions de seguir els estudis obligatoris de
secundària. Així doncs, tota activitat formativa és una
oportunitat d’enriquiment personal que convé aprofitar, sobretot en
unes comarques com les nostres, perifèriques educativament parlant.
Els centres educatius de rellevància són lluny i justament els
cursos d’estiu són una oportunitat per apropar-se a la formació.

Personalment, vaig participar durant
uns quants anys en l’edició dels cursos que la Universitat Jame I de
Castelló organitza a Morella, aleshores de la mà del professor
Lluís Messeguer, que hi va fer una tasca continuada d’estudi de la
trajectòria de la nostres literatura i cultura al llarg del segle
XX. L’ambient especial de Morella i el ritme que Lluís Messeguer
imprimia als actes que organitzava donaven a aquells cursos un
caràcter únic, difícil de descriure.

Afortunadament, avui, l’oferta de
cursos ha crescut al llarg del territori. Tortosa i Morella són les
seus que en concentren major nombre. Epígrafs com “L’Emprenedor
i el projecte de crear una nova empresa” o “La
decisió d’emprendre: oportunitats des del desenvolupament local”
són bastant il·lustratius de l’èmfasi en l’interès per la
reactivació econòmica que que es dedica en els cursos d’aquestes
seus. Però n’hi ha més. Jesús és la seu del curs “Literatura
ebrenca actual”, que ha de donar compte de l’embranzida de la
nova
literatura que s’està desenvolupant en l’àmbit de la
Ilercavònia; a Benicàssim tindrà lloc “Els
arxius de la memòria… perduda?” i a Horta de Sant Joan
“Picasso:
amics i paisatges” Dos cursos que coincideixen en objectius i
tracten el patrimoni de l’arquitectura tradicional són “El
paisatge de la pedra seca. Significació i inventari”, que té
lloc a la Fatarella, i “Arquitectura
rural, tradició i modernitat” repartit entre Benicàssim i
Vilafranca.

Només
es tracta d’un tast de les possibilitats que ofereix el catàleg
d’activitats d’estiu de la Xarxa
Vives d’Universitats,
dins d’una oferta adreçada sobretot als estudiants universitaris i
també oberta al món professional. Personalment hi trobo a faltar la
presència de les ciutats del Baix Maestrat, que haurien de tindre la
capacitat per atraure activitats d’aquest tipus. La qual cosa és, al
meu entendre, senyal inequívoc, entre altres possibles factors
determinants d’aquesta absència, de falta de trajectòria en
l’aposta pel coneixement com a valor de desenvolupament social i
econòmic.I no deu ser precisament per manca d’elements
socioeconòmics sobre els quals projectar activitat academica:
turisme, agricultura, moble… pareixen assumptes d’interès que
haurien de generar aquesta dinàmica positiva. No és el cas i, si no pot qualificar-se de sorpenent, sí que crida l’atenció. Tan escasses són les relacions amb la universitat de referència?

Tweet

Arriba l’estiu i m’arriba la informació
de l’oferta de cursos d’extensió universitària que es faran d’aquí
a poc. En els temps que vivim, una cosa que va quedant en evidència
és que la maca de formació és un inconvenient en què més d’una
persona acaba entropessant quan la cosa laboral va a pitjor. Això a
primera vista. La realitat de fons és que venim d’una època en què
la formació estava desprestigiada enfront de les oportunitats de
trobar faena poc qualificada i ben pagada. Avui això darrer s’ha
exhaurit i l’atur és ja un fenomen que afecta els sectors socials
més vulnerables. [@more@]D’acord que un curset d’estiu més o menys no ha de
ser necessàriament el desllorigador de les dificultats laborals de
la gent. També és evident que, en tot cas, el que molt sovint el
que es necessita és una formació professional que servisca per
reciclar les habilitats laborals a fi de trobar una ocupació nova.
Aquí no estem parlant d’això, sinó de la formació com a valor
social a llarg termini i específicamet de la formació continuada
com a recurs per adaptar-se a les circumstàncies del present, des de
la mateixa activitat professional actual. En aquest sentit, tot
esforç per promoure la formació resulta imprescindible. Les
notícies que de manera continuada arriben del món de l’educació
presenten significatives zones d’ombra. Servisquen com a exemple els
resultats de les proves de 6è de primària que la Generalitat de
Catalunya ha donat a conèixer recentment: el 25% dels xiquets
examinats no està en condicions de seguir els estudis obligatoris de
secundària. Així doncs, tota activitat formativa és una
oportunitat d’enriquiment personal que convé aprofitar, sobretot en
unes comarques com les nostres, perifèriques educativament parlant.
Els centres educatius de rellevància són lluny i justament els
cursos d’estiu són una oportunitat per apropar-se a la formació.

Personalment, vaig participar durant
uns quants anys en l’edició dels cursos que la Universitat Jame I de
Castelló organitza a Morella, aleshores de la mà del professor
Lluís Messeguer, que hi va fer una tasca continuada d’estudi de la
trajectòria de la nostres literatura i cultura al llarg del segle
XX. L’ambient especial de Morella i el ritme que Lluís Messeguer
imprimia als actes que organitzava donaven a aquells cursos un
caràcter únic, difícil de descriure.

Afortunadament, avui, l’oferta de
cursos ha crescut al llarg del territori. Tortosa i Morella són les
seus que en concentren major nombre. Epígrafs com “L’Emprenedor
i el projecte de crear una nova empresa” o “La
decisió d’emprendre: oportunitats des del desenvolupament local”
són bastant il·lustratius de l’èmfasi en l’interès per la
reactivació econòmica que que es dedica en els cursos d’aquestes
seus. Però n’hi ha més. Jesús és la seu del curs “Literatura
ebrenca actual”, que ha de donar compte de l’embranzida de la
nova
literatura que s’està desenvolupant en l’àmbit de la
Ilercavònia; a Benicàssim tindrà lloc “Els
arxius de la memòria… perduda?” i a Horta de Sant Joan
“Picasso:
amics i paisatges” Dos cursos que coincideixen en objectius i
tracten el patrimoni de l’arquitectura tradicional són “El
paisatge de la pedra seca. Significació i inventari”, que té
lloc a la Fatarella, i “Arquitectura
rural, tradició i modernitat” repartit entre Benicàssim i
Vilafranca.

Només
es tracta d’un tast de les possibilitats que ofereix el catàleg
d’activitats d’estiu de la Xarxa
Vives d’Universitats,
dins d’una oferta adreçada sobretot als estudiants universitaris i
també oberta al món professional. Personalment hi trobo a faltar la
presència de les ciutats del Baix Maestrat, que haurien de tindre la
capacitat per atraure activitats d’aquest tipus. La qual cosa és, al
meu entendre, senyal inequívoc, entre altres possibles factors
determinants d’aquesta absència, de falta de trajectòria en
l’aposta pel coneixement com a valor de desenvolupament social i
econòmic.I no deu ser precisament per manca d’elements
socioeconòmics sobre els quals projectar activitat academica:
turisme, agricultura, moble… pareixen assumptes d’interès que
haurien de generar aquesta dinàmica positiva. No és el cas i, si no pot qualificar-se de sorpenent, sí que crida l’atenció. Tan escasses són les relacions amb la universitat de referència?

Tweet

M’assalta un dubte com un altre. Veig
els cartells que han florit com bolets arreu on hi diu amb lletres
ben grosses que el Gobierno de España té un pla per
donar uns diners als ajuntaments perquè els invertisquen a fi
de contrarestar l’atur provocat per la crisi econòmica.
Normalment són a la vora de l’obra publica que ara mateix és
en procés. De manera que el badoc més o menys ocasional
que s’hi troba, s’adona que, efectivament, les molèsties que
li entorpeixen el pas anant anant responen a la campanya d’obra
pública engegada amb la finalitat de generar ocupació i
mantenir l’economia en aquests temps tan atabalats.
[@more@]

La campanya d’obra pública, els
diners vull dir, els posa el Gobierno de España que també
hi aporta el cartell, per si no se n’havia adonat o potser li costa
una miqueta fer-ho. Això ja queda clar. Llavors l’obra en
qüestió, la vorera en procés de transformació,
el carrer esventrat, amb la pala esgarrapant-li la panxa i les
tanques i les senderes per on s’esconillen els vianants, això
ja no és cosa de l’esmentada institució que fa mans i
mànigues per remuntar això de la crisi. La decisió
de què s’havia de fer i on, l’ha presa l’ajuntament
corresponent. Aquí cal remarcar que, entre la decisió
municipal de tirar endavant una obra x amb els diners ploguts com
manà en temps de sequera econòmica i l’execució
de l’obra hi ha hagut uns terminis que ja es voldrien per a obres més
importants, estratègiques, per al futur econòmic de la
Ilercavònia. Només cal pensar en les comunicacions i en
les depuradores.

I és que les obres del pla
Zapatero, com comunament s’anomena la cosa, s’estan portant a terme
per un procediment d’urgència que fa recordar les beques.
L’amo del calaix obri una convocatòria de propostes d’execució
d’obres. Els municipis, grans i xicotets, qui anava davant corria
més, s’apressen a munyir la part de mamella que es posa a
l’abast i en un mes justet ideen unes obres, presenten la
documentació i en un tancar i obrir d’ulls veuen com allò
que ni tan sols havien pensat d’executar es converteix en realitat,
si la proposta presentada s’ajusta a les bases de la convocatòria,
no cal dir. Desconeixedor del tema, ignoro si aquestes obres
segueixen els mateixos procediments administratius que les altres. Si
sí que els segueixen, se n’hauria de prendre model i
aplicar-lo sistemàticament ja que suposarien un gran avenç
en l’execució d’obres públiques. Val a dir, això
no obstant, que pel que he vist personalment, se centren a renovar
paviments de vies públiques. Si més no, s’hauria
d’aplicar en aquest cas, ja que igualment suposaria una millora
substancial en l’agilitació d’aquest tipus d’obres.

De totes maneres, el dubte no em ve
d’aquí. El dubte em ve quan em pregunto si aquest ipus
d’iniciatives serveixen realment per rellançar l’economia.
Personalment, no en sóc cap especialista, en aquesta qüestió,
però tinc la sospita que, més que no pas d’un
tractament curatiu, la cosa té un component més aviat
pal·liatiu, per emprar un símil poc o molt entenedor.
No ho sé. És possible que la renovació de
paviments urbans siga un element determinant de la reactivació
econòmica, és a dir, és possible que mitjançant
aquestes accions evolucionem més de pressa cap a la superació
del model econòmic actual i accedim a la nova economia que
s’hauria d’albirar més prompte que no tard? Aquests anys
enrere s’han venut moltes motos neoliberals que a l’hora de la
veritat no anaven ni a la cantonada. Potser la societat del
coneixement, basada en la revolució de les tecnologies de la
informació i la comunicació, també en siga una
altra. L’economia que sorgisca d’aquest període de canvis hi
hauria d’estar orientada. No sé si efectivament serà
així. En qualsevol cas, s’hauria de tindre en compte de la
mateixa manera que es reclamen infraestructures de comunicacions. No
veig, que aquest impuls inversor propiciat pel pla Zapatero vaja en
cap d’aquestes dues direccions: ni en la de la societat del
coneixement ni en la de les infraestructures de comunicacions.
D’acord: potser això no correspon als municipis, que massa
sovint han de tapar els forats que deixen les altres administracions.
En tot cas, l’aprofitament local d’aquesta oportunitat dóna
compte de l’abast del projecte social que cada municipi té per
al futur. La pregunta continua sent la mateixa: ja es creen localment
les condicions més apropiades per accedir a la reactivació
econòmica? I una altra de més capciosa: és
coincidència l’execució d’aquest pla durant la campanya
electoral de les eleccions al parlament europeu?

Tweet

Aquest cap de setmana passat, després
de molt de temps, he estat al Pi Gros, al parc natural dels Ports. De
fet, era una excursió que tenia pendent i que la llunyania i les
presses de sempre havien anat postposant.

El Pi Gros de les Vallcaneres és un
arbre monumental que crida l’atenció sobretot per l’amplària d’una
soca extraordinària, que s’enfila per damunt del bosc espès que
l’envolta i per unes branques que sobrepassen les dimensions
característiques d’aquest tipus d’arbres.[@more@] El visitant, després de
seguir un PR que passa per la font del Retaule, que és una sendera
bastant freqüentada, i desviar-se uns metres per enfilar-se amunt de
la muntanya del morral de Catinell, topa de sobte amb la presència
gegantina de l’arbre, enfilat en la costa que puja cap al morral.
Comparat amb els pins que l’envolten, pareix un arbre d’un altre
planeta. Se li calcula una edat de més de 700 anys, que
correspondria a l’Edat Mitjana, a l’època de Jaume I.

La vegada anterior que hi havia estat,
tenia 14 anys. Aquell estiu, alguns mestres castellonencs que
treballaven a Traiguera, van organitzar unes colònies a la Tenalla
amb xiquets de l’escola del poble. Pensant-hi ara, m’adono que entre
el refugi de la Tenalla i el Pi Gros hi deu haver vora deu
quilòmetres, de manera que en aquella ocasió vam fer a peu uns 20
quilòmetres en un sol dia, en ple estiu… En aquesta ocasió
recent, m’he servit de l’automòbil per arribar com més a prop
millor. El temps és preciós quan no se’n disposa a plaer i la falta
de pràctica que provoca el sedentarisme ho acaba d’arrodonir. De
totes maneres, val més així que no quedar-se a casa. Al capdavall,
entre el final de la pista i l’objectiu final de l’excursió hi ha
prop d’una hora de passeig a bon ritme.

Mentre avanço, em trobo amb
excursionistes que surten de l’espessor del bosc. De vegades se’ls
sent abans de veure’ls. En altres ocasions el soroll que fas en
caminar t’impedeix de sentir la fressa que fan els altres. El bosc no
és un lloc silenciós precisament. Hi ha els ocells, i a poc vent
que hi faça els arbres entonen la cançó de les fulles en moviment.
És el moment oportú de preguntar per orientar-se. Em temo que tots
els qui hi coincidim aquesta tarda no venim precisament de gaire
prop. Ho deduisc per l’accent oriental d’alguns, per les samarretes
de Bancaixa d’uns altres.

Al peu del Pi Gros, en aquella napa
immensa de raïls retorçudes, es pot experimentar la comunió amb la
Natura.

Una altra vegada a la sendera, isc a
una clariana i després trobo la font del Retaule, parada obligada
dels qui s’apropen per aquells verals. També recordo haver-hi estat,
si bé potser en aquella ocasió no era formada de tants troncs que
hi fan de reguer i, segurament, d’abeurador dels animals del parc.

Continuo en direcció a les
Vallcaneres, allunyant-me encara més del punt inicial. Seguint les
indicacions que m’han donat, m’endinso en la fageda esponerosa que
s’estén per l’obac del Retaule, per una pista. Aquí el paistge del
bosc canvia per complet. Es tracta d’un tipus de bosc pràcticament
nòrdic, amb faigs i altres tipus d’arbres propis d’altres latituds.

Quan ja començo a perdre les
esperances d’arrodonir la jornada, se’m presenta el Faig Pare,
l’altra fita que perseguia. L’entorn i les característiques de
l’arbre mateix es presenten al visitant certament fabuloses,
fantàstiques. El Faig Pare, d’una edat de 250 anys per un tipus
d’arbre que en sol viure 300 és un espècimen meravellós, que et
deixa bocabadat per l’exuberància natural que presenta i per unes
formes espectaculars, pròpies dels universos imaginaris d’un
Tolkien. A diferència del Pi Gros, que és un referent que serveix
per explicar els orígens històrics del Port, ja que es pensa que és
un arbre que sempre va servir com a fita entre finques i per això ha
sobreviscut tant de temps; el Faig Pare deu ser un dels màxims
exponents de la dimensió imaginària del Port. Ara es mostra en tota
la verdor de la fulla rebrotada i les formes capricioses d’una soca
immensa i recaragolada evoquen fantasies naturals i parlen per si
soles de la riquesa natural que representen. A més, ha estat motiu
per a la creació literària. El jove escriptor d’Aldover Valer
Gisbert, en la seua obra El vigilant d’horitzons,
recrea una mitologia imaginària del Port en la qual el Faig Pare hi
juga un paper cabdal i sorprenent.

Vist des del satèl·lit, el Port
mostra la continuïtat natural de les  muntanyes de la
Ilercavònia. Un accident natural que és a punt de convertir-se en
causant de discòrdia arran de certa autovia que hi va a petar de
front i que no se sap per quina vora se’n sortirà. Unes muntanyes
que són un paradís natural a conservar des de totes bandes.

Tweet

El cap de setmana passat acudim a la
fira
de la terrissa de la Galera, que arriba a la setzena edició. Els
carrers més cèntrics del poble acullen les paradetes i la gent a la
tarda del divendres festiu convertits en un veritable formiguer.

La Galera és un poble discret, sense
atractius monumentals significatius tret de la imponent torre
medieval que guardava el pas del barranc i el canvi de jurisdicció
entre el senyor feudal d’Ulldecona i la Tortosa reial. Es tracta d’un
poble caracteritzat per aquesta condició de lloc de pas. De fet, el
mateix camí ral de Tortosa, en altres èpoques eix de comunicació
central de la Corona d’Aragó i encara Via Augusta dels romans,
defineix l’estructura urbana de la població, que d’altra banda
pareix bastant moderna.

Fent el recorregut de la fira entre
l’allau de gent que s’aboca a la contemplació de les peces, es
percep la puixança que la convocatòria ha experimentat en els
darrers anys. [@more@]Llegeixo que l’organització de la fira, compartida
entre l’associació cultural Lo Cadub i l’ajuntament del poble, s’ha
associat a la d’altres fires equivalents, entre les quals hi ha la
fira de ceràmica d’Argentona, que intento visitar cada any a
començaments d’agost. La fira de ceràmica d’Argentona, juntament
amb l’anomenada festa del càntir, és un exemple de com pot crear-se
una tradició cultural sense precedents històrics fins a
convertir-la en un tret distintiu i enriquidor de la localitat que
l’acull. El magnífic Museu
del Càntir, motor organitzatiu del gust per la conservació i
valoració d’aquesta forma de cultura popular, és avui un referent
internacional de la vigència d ela terrissa i els valors
antropològics que suposa.

M’adono que molts artesans vénen de
lluny: castellans, andalusos i extremenys. Són els mateixos que no
falten mai a la cita de la fira de ceràmica de la ciutat del
Maresme. També hi reconec alguns altres expositors de terrissa
moderna. L’estructura de la fira també s’aproxima a la d’Argentona,
amb espais específics per a països convidats, Galícia i Alemanya
en la present edició; un seguit d’actes paral·lels i un espai
museístic dedicat a la terrissa local.

A la Galera hi ha el el Centre
d’Interpretació de la Terrissa Terracota, que acull una mostra
documentada de la terrissa practicada històricament en aquest poble
del Montsià. D’aquesta manera, a més de les peces que s’hi exposen,
el visitant pot informar-se del procés artesà de producció i de
les formes de vida que hi estaven relacionades quan l’obra de
canterer formava part dels objectes de la vida quotidiana i donava
per viure’n a qui s’hi dedicava professionalment. Així s’assegura el
coneixement d’unes formes culturals i també econòmiques
periclitades a partir dels anys 60 del segle passat, a partir dels
canvis econòmics i l’arribada del plàstic.

La presència de la terrissa a la
Galera és relativament molt moderna, ja que els primers terrissaires
hi són documentats a començaments del segle XIX. Aleshores, quan el
camí ral de Tortosa encara tenia el seu paper d’eix comunicatiu, hi
van arribar els primers canterers procedents de Traiguera, on malgrat
els canvis brutals de la segona meitat del segle XX i també del
nostre temps més recent, la presència dels canterers s’ha mantingut
des del segle XV. Només cal fer un tomb pel centre d’interpretació
de la Galera per comprovar que les formes més modernes i les
característiques estètiques de les peces d’ambdós pobles són les
mateixes.

A diferència de la recuperació recent
que s’ha portat a terme a la Galera en relació al patrimoni
terrisser, el potencial de la tradició i el patrimoni terrisser de
Traiguera, que són riquíssims, no s’ha explotat gens. Més prompte
pot parlar-se d’una decadència prolongada que, fruit d’una falta
d’iniciativa i visió cultural persistents, aboquen a la inòpia.

A Traiguera hi ha una col·lecció de
ceràmica dels segles XVI i XVII que ni tan sols està catalogada.
Ans ocupa racons diversos de dependències municipals on entoma la
pols del temps que hi diposita l’oblit. Sense cap estratègia al
respecte, els intents de crear un museu de ceràmica han resultat
infructuosos per una raó simple: la iniciativa personal és inútil
sense una estratègia institucional definida i articulada en una
política cultural moderna.

Avui, al meu entendre, la fira de la
terrissa de la terrissa de la Galera supera per volum d’expositors i
per entorn organitzatiu la clàssica fira de ceràmica d’Argentona,
del model de la qual s’ha nodrit. De manera qua ja pot considerar-se
un referent de primer ordre en la matèria. Convindria no perdre de
vista que aquesta dimensió, adquirida a partir d’un projecte
cultural més o menys definit, es fonamenta en la projecció i
interacció del que és local amb el seu entorn, en les connexions
amb projectes semblants. Hi ha una cultura terrissera que, com es pot
veure, no pot explicar-se només localment, ja que és un fenomen amb
fondes raïls històriques. Es tracta d’un actiu que la Galera ha
sabut articular. Enhorabona.

Tweet

Torno a mirar-me el reportatge de
Televisió
de Vilafranca que recull la visita que va fer-hi ja fa unes
quantes setmanes el president d’Aragó Marcelino Iglesias. El format
informatiu de la televisió local permet entrar molt més en el
detall que els informatius a l’ús de les grans cadenes televisives,
i és d’agrair perquè la percepció que es té d’un mateix fet varia
substancialment.

Iglesias hi acudia per invitació de
l’alcalde Òscar Tena, alhora president del PSPV-PSOE, de manera que
la visita tenia un doble sentit: protocolari i de partit, d’aquí la
presència de dirigents socialistes valencians, encapçalats per
Jorge Alarte, que s’ha aficionat d’allò més a Vilafranca des del
moment que té el seu alcalde com a president del partit que
dirigeix. [@more@]Així com el pes institucional valencià es limitava a
l’alcalde de Vilafranca, ja que cap altra instància institucional
d’àmbit valencià està ocupada per socialistes, Iglesias hi acudia
amb el president de la Diputació de Terol, Antonio Arrufat.

D’entrada, tres coses criden l’atenció.
En primer lloc, el desenvolupament protocolari de la visita, a
l’altura de les circumstàncies, amb parlaments de caràcter polític
substanciosos, gairebé diplomàtics.

En segon lloc, la prolixitat en la roda
de premsa a peu dret que prèviament a l’acte diguem-ne oficial fan
els tres protagonistes que capten l’atenció del reportatge.
Prolixitat, tacte i explicacions entenedores dels posicionaments de
cadascú: Iglesias dóna per superat el conflicte originat pel PHN i
la reivindicació transvasista valenciana; Alarte s’hi refereix
expressament i deixa clar el seu posicionament ambigu: no diu que
estiga en desacord amb la reivindicació transvasista, fa saber que
segons el lloc que s’ocupa toca defensar segons què i mirà al
futur, que sempre fa de bon mirar.

En tercer lloc, no deixa de ser fins i
tot una mica còmic que tots els parlaments oficials siguen en
castellà. Només Alarte apareix parlant en valencià a la roda de
premsa, en ser preguntat pel transvasament. Tenint en compte que
Marcelino Iglesias és de Bonansa, a l’Alta Ribagorça, i Antonio
Arrufat de la Sorollera, avui en la demarcació comarcal del Baix
Aragó, i són, per tant, catalanoparlants. Veure’ls parlar tots en
castellà resulta d’un regust predemocràtic inquietant.

És clar que Iglesias i Arrufat tenen
un problema punyent en aquest sentit. Són catalanoparlants que
ocupen llocs institucionals en una comunitat autònoma amb tres
llegües: castellà, català i aragonès, de les quals només el
castellà és oficial i les altres no passen d’allò del “respeto y
protección” de la Constitució. Després de nou anys al govern,
Iglesias ha estat incapaç de portar a la pràctica la seua promesa
d’una Llei de Llengües que establisca el reconeixement oficial
d’aquesta diversitat lingüística, de manera que els usuaris del
català i de l’aragonès són tractats com una minoria marginal.
Qualsevol concessió en aquest sentit és aprofitada per qui a
l’Aragó trau partit de la xenofòbia. De manera que ni tan sols en
una ocasió com aquesta, en una visita que els mateixos dirigents
socialistes valencians qualificarien d’històrica, no hi caben més
d’uns pocs topònims pronunciats en la llengua del poble valencià. I
no es pot dir que els amfitrions estigueren poc o molt distrets al
respecte. A la roda de premsa Alarte va contestar en valencià. Per
tant l’ús del castellà en les paraules oficials és intencionat.
D’aquí el regust predemocràtic.

No hi ha res a dir sobre l’objectiu
principal de la trobada: formar lobby perquè la prolongació de
l’A-68 seguisca l’itinerari de l’N-232 fins a Vinaròs. Al capdavall
cadascú ha de mirar pels seus interessos. Per cert: ara no em vénen
al pensament les trobades d’alt nivell dels dirigents socialistes
valencians per a impulsar l’enllaç de l’AVE entre València i
Barcelona… Deu ser que encara no s’hi han posat.

En qualsevol cas, modestament: ¿no és
una contradicció que el president d’Aragó invoque, com va fer a
Vilafranca, la tradició política compartida d’estat compost, de
caire netament federal, basada en el respecte de la diferència,
alhora que no oficialitza en el territori de la seua competència
totes les llengües que s’hi parlen històricament? Si dóna per
superat el conflicte del transvasament de l’Ebre, segur que el
conflicte que sense dubte li suposa ordenar els usos lingüístics
oficials que se li reclamen des de la Franja, per exemple en boca de
les associacions
culturals del Matarranya, no és tan difícil de superar.

Tweet

La Generalitat Valenciana ha
desbloquejat el projecte de planta de valorització de
residus avícoles de Sant Rafel del Riu, que va aparèixer
per primera vegada a finals de 2005 i que, després de diverses
al·legacions
presentades, ha tornat als mitjans de comunicació quatre anys
més tard. La implementació inicial d’aquest projecte de
l’empresa tortosina Biomassa Agrícola SL requeria la
requalificació dels terrenys on era previst d’ubicar-hi la
planta
incineradora.
[@more@]

La ubicació d’aquest tipus
d’instal·lacions segueix unes pautes una mica especials. Els
responsables del projecte busquen una ubicació que no haja de
ser problemàtica, de manera que tenen tendència a
buscar un lloc que no implique una oposició social que genere
complicacions insalvables al desenvolupament del que porten entre
mans; els responsables territorials de la ubicació, és
a dir, sobretot, els responsables del municipi on va a parar la cosa,
intenten rendibilitzar tant com poden la ubicació dins el
municipi d’aquest tipus d’instal·lacions i intenten
minimitzar-ne al màxim l’impacte, sobretot paisatgístic,
que és el sol generar oposició social. Se’n podrien
posar exemples recents, sobretot d’abocadors i similars. És
així que la ubicació d’una infraestructura d’aquest
tipus va a parar al racó, a la punta del terme municipal en
qüestió, com més lluny millor del nucli urbà
municipal. Si pot ser, es tracta de col·locar la instal·lació
a la ratlla mateix del terme o altra demarcació
administrativa. Intencionadament o no, aquesta manera de fer genera
el rebuig dels veïns, que han de compartir l’impacte ambiental
de la instal·lació sense que el seu municipi en perceba
cap benefici fiscal.

Tan solidària
és aquesta política ambiental
com la de desplaçar instal·lacions perilloses que
generen rebuig social lluny de la localització de l’empresa
que té la iniciativa, a poder ser a zones on siga el sòl
siga barat i fàcil de requalificar. Desconec quines
motivacions han portat l’empresa Biomassa Agrícola a pensar
d’ubicar una incineradora de de gallinassa més enllà
del Sénia, si bé no gaire més enllà: just
al primer municipi, a la ratlla amb el següent. Sí que he
llegit que la intenció de l’empresa en qüestió,
xifrable en la combustió diària de 25 camions de
matèria primera, és fer desaparèixer el fem que
la producció intensiva de paons genera en les seues granges o
en les que hi estan vinculades, a canvi de produir electricitat. En
aquest sentit, ja es pot entendre que potser troba dificultats a
ubicar una incineradora en el seu entorn immediat i troba més
facilitats administratives a la banda del Maestrat.

El cas
és que, llegint bé la informació publicada per
la Generalitat, s’observa un canvi d’ubicació del projecte. Si
al 2005 es proposava les parcel·les 99 i 100 del camí
de la Figuereta, ara va a parar a la parcel·la 87 del camí
del Mas de l’Estudiant. Lògic, si es té en compte que
la parcel·la 100 és d’especial protecció i
comprèn el barranc de la Citrona. En qualsevol cas, els
impulsors del projecte eludeixen aquest entrebanc ambiental
desplaçant mínimament la ubicació.

Ara
s’obri un nou termini d’al·legacions previ a l’atorgament dels
permisos corresponents. Si no ho tinc mal entès, la iniciativa
d’aquesta plata incineradora compta amb el suport de l’ajuntament de
Sant Rafel del Riu. És a dir que el municipi també
posarà les facilitats que facen al cas perquè s’hi
ubique. Fins ara, ha actuat en atenció a les pautes descrites
abans i en coherència sembla interessat que el projecte vaja
endavant. Deu ser per això que s’han iniciat els tràmits
per al desviament de la carretera CV-11 per fora del casc urbà.
Si no, el transport de gallinassa, que es preveu majoritàriament
procedent de l’àrea del Baix Ebre, hauria de passar
pràcticament per dins del casc urbà. En qualsevol cas,
la qüestió del transport sembla bastant confusa, ja que
si s’han d’emprar les infraestructures viàries actuals que
connecten la CV-11 amb l’àrea del Baix Ebre, la cosa pot ser
bastant penosa.

Com
penós serà, si s’arriba a executar el projecte
corresponent, el transport de la planta d’envasat de gas que hi ha
projectada a Traiguera, a no més de quatre quilòmetres
de la de Sant Rafel i amb les comunicacions passant arran del nucli
urbà. Ara i quan estiga construïda la A-7, si és
que es manté el projecte actual d’aquesta infraestructura.

No hi
ha dubte que aquesta és una zona abellidora per a empreses de
l’energia que necessiten eludir el rebuig social i la pressió
administrativa.

Tweet

El passat dissabte 21 de març
vaig a Traiguera convocat pel grup de dones l’Atzavara a pronunciar
una conferència sobre Mercè Rodoreda. Es tracta d’un
acte que serveix a l’associació per celebrar el dia de la
dona, que encara que s’escau el dia 8 solen portar a terme durant el
mes de març. La meua participació es deu a la bona
sintonia establida a partir de la presentació a Traiguera de
la novel·la Partida,
de la qual sóc autor i que l’associació va organitzar
l’agost de 2008. Un acte que va ser un èxit en uns quants
sentits: de públic i com a acte cultural sense precedents,
sobretot. Així doncs, en aquella ocasió havíem
quedat de realitzar una xerrada que ara ha trobat concreció.[@more@]

El tema de la
conferència ve donat per la meua dedicació professional
a la didàctica literària. L’orientació de la conferència, per tant, va
centrar-se en el paper de l’autora en el context de l’anomenada
literatura de dones durant el segle XX. D’entrada, es tracta d’una
temàtica que pot parèixer allunyada del que és
la vida quotidiana de les dones en un poble com Traiguera,
aparentment tan diferent de la trajectòria vital de Rodoreda.
Cal tindre en compte, això no obstant, el caràcter
universal de la seua obra i l’adscripció lingüística
i cultural de l’autora. Es tracta d’una dona que, pel seu caràcter
d’escriptora, constitueix una referència que connecta
directament amb la sensibilitat de dona. A més, parlar de
Rodoreda, del seu univers literari, és parlar de Barcelona, és
a dir, de la capital cultural de la societat catalanoparlant i això,
malgrat totes les tergiversacions intencionades que s’hi vulguen
posar entre peus, resulta proper al públic de Traiguera.

Així, doncs,
la conferència assoleix els seus objectius d’oferir una
temàtica apropiada a les finalitats de l’Atzavara en un acte
d’aquest tipus i de satisfer les expectatives del públic
assistent. De tota manera, la infraestructura que permet combinar
l’exposició oral amb una presentació digital que
estructura el discurs i el reforça amb elements visuals, que
amb anterioritat a la conferència ja ha fet possible la
visualització d’un document audiovisual relacionat amb la
mateixa temàtica, posa en evidència la freqüència
en què tenen lloc actes d’aquestes característiques. És al saló del centre cultural Pere
Labèrnia, el mateix on l’agost passat va fer-se la presentació
de Partida. Al meu entendre, una infraestructura cultural
d’aquestes característiques hauria d’estar dotada dels
elements tecnològics indispensables perquè els
organitzadors d’actes no hagen d’estar fins al darrer moment patint
per fer funcionar uns aparells que han hagut de demanar i que, una
vegada acabada la conferència, se’n van segurament amb més
rapidesa que no han vingut. Això fa pensar. Fa tan sols dos
mesos, a la presentació del llibre La toponímia
urbana de Xert, la infraestructura era exactament la mateixa.

Més enllà
de les pràctiques institucionals dels representants municipals
en aquest tipus d’actes, sobre les quals no tinc res a dir a banda
que sempre és d’agrair la deferència de la seua
assistència, hi hauria d’haver un punt d’interès en la
millora de les dotacions culturals i en la dinamització que se
n’espera en pro de l’enriquiment cultural. No veig que tractant-se de
pobles xicotets, amb evidents limitacions pressupostàries,
s’haja de renunciar a l’actualització dels mitjans propis de
les infraestructures culturals modernes. És més, hi
hauria d’haver un esforç en aquest sentit a fi d’evitar una
fractura tecnològica entre allò que passa a nivell de
la societat xarxa, és qüestió de veure què hi ha al respecte al Facebook, i els paràmetres en què es mou la
cosa pública, per exemple a Traiguera.

I en aquest sentit,
ja seria hora de tindre present que les inversions que s’han de fer
en matèria cultural amb la finalitat de no perdre el tren, si
no hi ha més recursos, han de sortir de retallar el pressupost
de festes. Conec a la perfecció l’altíssim valor
cultural que els nostres pobles atorguen a les seues festes. Això
no trau la responsabilitat que les institucions tenen de promoure la
modernització de l’espai sociocultural del seu àmbit de
competència. Prou de pa i circ, i una mica més de visió
de futur. O millor: de present.

Tweet

I dic jo: la Mancomunitat de la Taula
del Sénia, així com té l’objectiu principal de
la captació d’inversions d’altres administracions,
principalment de la que resulta del caràcter interterritorial
dels pobles que s’hi apleguen, és a dir, de l’Estat, amb la
finalitat de millorar les infraestructures, que bona falta fan, també
podria dedicar atenció a un altre tipus d’inversions.

La reflexió ve sobretot a tomb
perquè, segons una altra de les màximes de funcionament
de la institució, no es remenen aquelles qüestions en què
se sap d’entrada que no hi ha acord. No sé si és per
això que pràcticament la Taula no té un projecte
cultural clar. Vista la llista dels objectius de la recentment creada
Fundació Rey Jaime I el més calent és a
l’aigüera. [@more@]Hi ha patronat, pressupost i propostes per
desenvolupar, però seria de desitjar més coherència
amb l’objectiu de “facilitar les relacions culturals i socials
entre els territoris de les comunitats que abasta la Taula del Sénia
sense renunciar a promoure el desenvolupament sostenible per a
impulsar el creixement econòmic d’aquestes zones”. Si
l’objectiu és dinamitzar les relacions socioculturals dels
pobles i les comarques que abasta la mancomunitat, potser no s’hauria
de pensar tant en projectes aïllats i d’aparador, i més a
treballar el coneixement mutu de la realitat cultural i social del
territori.

En aquest sentit, en els plantejaments
inicials de la fundació s’hi troben a faltar els continguts
educatius. No hi ha cap intenció de dedicar atenció als
escolars per tal de proporcionar-los el coneixement d’aquestes
relacions culturals i socials que formen part de la història
comuna dels pobles de la mancomunitat i encara més del futur
que hauran de viure? No hi entrarà la fundació a
treballar per contrarestar la percepció fragmentada que
difonen totes les altres administracions, del territori en què
té el seu àmbit d’actuació? Seria profitós
dedicar-hi atenció si més no per pensar què s’hi
podria fer. Per exemple, ampliar el concurs literari i fotogràfic
a categories expressament adreçades a aquest col·lectiu.
Seria una manera de difondre la realitat social i cultural, i el
coneixement de la mancomunitat, i del que significa, entre la futura
ciutadania. Per exemple, crear i promoure un circuit
d’infraestructures culturals i mediambientals orientat als centres
educatius del territori i de fora, a fi de posar en valor el
patrimoni i donar-lo a conèixer d’una manera educativa. Per
exemple, promoure l’intercanvi entre els escolars de les diverses
demarcacions autonòmiques, que està subvencionat a
nivell estatal.

D’altra banda, convindria fer notar que
una cosa és la promoció de la cultura popular i l’altra
la reducció a la folklorització. Si l’objectiu és
reproduir les trobades de “coros y danzas”, diria que no s’està
inventant res de nou sinó tot el contrari. Si la cosa
consisteix a dinamitzar la cultura d’arrel tradicional, cal fer-ho
amb uns mínims de rigor.

Llegint el darrer manifest de la festa
al tossal del Rei, hom pot pensar que, més que res, això
de la Taula del Sénia és una ceba identitària
molt ben definida. En canvi, veient les idees inicials de la fundació
Rey Jaime I la sensació és una altra. Seguint la màxima
indicada abans, es passa de puntetes sobre el tema de la llengua.
Pareix del tot evident que si hi ha una continuïtat cultural i
social entre els diferents pobles de la mancomunitat, tal com molt bé
s’expressa en el manifest esmentat, aquesta és la comunitat, i
la identitat, de la manera de parlar. En canvi, no hi ha cap
iniciativa al respecte. El que sí que hi ha és que el
nom de la fundació, segons l’ordre d’inscripció al registre corresponent, és en castellà: Rey Jaime I.
Una petita incoherència o una gran contradicció: com es
vulga veure segons si es pensa que és millor no remenar-ho o
bé es té la seguretat que és inevitable fer-ho,
com es pot veure en aquest mateix detall, no gens negligible.

Tweet