Ilercavònia

Sessió de control a les Corts Valencianes. La portaveu del Bloc fa
esment de la darrera decisió judicial contra un recurs interposat pel
Consell de la Generalitat contra un text legal en què es reconeix la
unitat de la llengua en què està escrit aquest article, és a dir, la
identat entre els termes valencià i llengua catalana.

En el torn
de rèplica, el president de la Generalitat, Francisco Camps, fa un
ditirambe de la importància importantíssima que té el valencià per a la
identitat valenciana. S’embranca, s’emociona. I diu que d’equiparació
de certificacions res de res. Que no serà mai perquè quan s’estableix
l’equiparació de certificats l’autoritat sobre la llengua la tenen uns
altres i això, en la vida.

Cal dir, d’entrada, que va ser ell
mateix, com a conseller de cultura, qui va signar l’anul·lació de
l’equiparació dels certificats de la Junta Qualificadora de
Coneixements de Valencià amb els de l’aleshores Junta Permanent del
Català, el 1995. L’homologació va ser una de les darreres mesures que va prendre el
Consell socialista que va ser desallotjat del palau de la Generalitat
en les eleccions autonòmiques d’aquell any, i l’anul·lació una de les primeres que
va prendre el nou executiu popular. [@more@]

En
això de l’autoritat se li ha de donar la raó. El reconeixement efectiu
de la unitat de la llengua catalana implica el reconeixement de
l’autoritat normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, tal com va
suposar la signatura de les Normes de Castelló, el 1932. D’aquí la raó
d’existir de l’Acadèmcia Valenciana de la Llengua. Crear aquesta
instàcia normativa és, abans que res, una manera de deseixir-se de
l’acord històric i mirar de desbaratar-lo. 

L’Acadèmcia
Valenciana de la Llengua ha reconegut, certament, la unitat de la
llengua catalana. En aquest sentit, no tenia gaires alternatives si
havia de fer cas de criteris científics, per més circumloquis que puga
haver fet servir. Ara bé, després s’ha dedicat a una altra cosa: la
creació d’un particularisme idiomàtic destinat a la formació d’un
estàndard exclusivament valencià. Aquest fet pot fonamentar-se en
criteris estrictament lingüístics, però sobretot respon a una lògica
política.

La lògica política és que, per als dirigents del PP
valencià, del tema de la llengua se n’ha de liquidar la possibilitat de
normalitzar-ne l’ús públic perquè, en realitat, ells ja formen part
d’una altra comunitat lingüísticonacional unívocament espanyola i tota
la resta són molèsties que s’han d’estalviar per prosperar en aqueixa
altra dimensió. Com diria el cantautor, ells són d’exie altre món.

El
que té de penós aquesta manera de fer és que els certificats de la
Junta valenciana tenen plena validesa a Catalunya, però no al contrari.
Per acabar-ho d’adobar, l’administració balear, potser desconfiant del
nivell de les certificacions valencianes, no les reconeix. De tothom és
sabut que hi ha molts valencians, docents sobretot, que treballen a
Catalunya amb la seua certificació valenciana. Aquest col·lectiu, per a
Francisco Camps, és com els exiliats republicans per a Franco: uns
apàtrides. Després de 18 sentències judicials, l’administració
valenciana continua entrebancant la realitat de les coses amb una
obstinació tan sols comparable amb la lògica que l’empara. No ha dit
mai res dels contingents d’examinands del certificat de coneixements
mitjans que, procedents de Catalunya, s’examinen a Vinaròs, la segona
seu de tot el País Valencià en nombre d’examinands després de la ciutat
de València.

La vergonya més grossa són els professionals valencians que, per la raó que siga, volen anar-se’n a treballar a les
Balears. N’hi ha que intenten que l’administració de la Generalitat de Catalunya
els reconega documentalment l’acreditació valenciana per tal que se’l
accepte a les Illes sense haver d’examinar-se una altra vegada.

Més enllà de les proclames histriòniques, hi ha la realitat de la societat catalanoparlant.

Tweet

Durant les vacances de Nadal, assistim
a la presentació del llibre La toponímia urbana de
Xert. El poble vell (segles XIX-XX),
del professor Josep Meseguer-Carbó, fill del mateix poble. El
llibre ha estat editat per la Cooperativa Agrícola Sant Marc
de Xert, cosa que no deixa de ser curiosa atès que que es
tracta d’una entitat de caràcter netament econòmic que
no té entre els seus objectius prioritaris l’estudi de la
cultura immaterial. El llibre ha estat distribuït entre els
associats com a obsequi nadalenc. L’àmbit de difusió
és, doncs, estrictament local. Així és que no
n’ha parlat cap mitjà de comunicació de la Ilercavònia,
que jo sàpiga. [@more@]En aquestes coses, sol passar que la mateixa
publicació del llibre ja suposa un esforç i un
assoliment tals que es dóna per bo un objectiu que no és
més que el començament de la seua possible projecció.
I penso que el contingut del llibre val la pena de ser no tan sols
difós sinó pres en consideració com a model de
gestió del patrimoni cultural i identitari. En qualsevol cas,
seria una pena que passés del tot desapercebut més
enllà dels estrictes límits del terme municipal. Una
altra cosa són els àmbits acadèmics o tècnics
que es dediquen a aquestes coses de manera especialitzada, on de ben
segur l’autor ja deu haver-lo fet córrer.

Al
saló multiusos de Xert, on es fa la presentació, de la
mà de l’associació cultural Font de l’Albi, en aquestes
dates de l’any hi fa una gelor de no traure’s l’abric. Malgrat la
demografia, l’acte registra una entrada prou nodrida i els parlaments
responen a les expectatives. La toponímia urbana de
Xert és el resultat d’un
encàrrec de l’Ajuntament a l’associació cultural per a
la retolació dels carrers del poble vell en valencià,
en atenció a la tradició del nomenclàtor i les
denominacions populars. Josep Meseguer és la persona que
assumeix l’estudi previ i la redacció de la proposta. Cal
entendre que aquest estudi parteix de fonts primàries: els
llibres de partides de naixements des de 1876, conservats a l’arxiu
municipal, i les plaques de noms de carrers vigents, penjades a la
via pública, així com altres de conservades als
magatzems municipals, corresponents majoritàriament a les
èpoques de la II República i la dictadura franquista.
L’àmbit d’estudi se situa clarament en el terreny de la
filologia catalana.

D’aquesta
manera, el llibre ressegueix tots i cada un dels carrers del poble
vell, en fa la descripció geogràfica, en comenta la
documentació relacionada i formula una proposta de denominació
del topònim menor. L’estudi es completa amb el comentari de
les possibles solucions i dels criteris adoptats per a la resolució
de cada cas. En definitiva, es tracta d’un sòlid estudi
argumentat que rehabilita amb una cura exquisida les denominacions
tradicionals i populars dels carrers d’aquesta part del poble. Potser
hi haja qui pense que, al capdavall, es tracta d’un exercici més
o menys prescindible. La denominació de les vies públiques,
com a element simbòlic de caràcter eminentment polític,
ha estat subjecta en la nostra història moderna a les
giragonses polítiques que en determinen l’oficialitat. El que
el llibre mostra són quatre estadis: el precedent a la II
República, el del règim republicà, el del
franquisme i l’existent entre 1987 i 2008. Atenció: parant
esment de quan es produeix el canvi de denominació de carrers
es pot tindre idea de quan es produeixen canvis polítics
substancials a nivell municipal. Això de banda, l’estudi i
l’assumpció oficial de la denominació única
valenciana que proposa suposa també una fita en aquest sentit.
I si s’ha de descriure quins són els valors polítics
que romanen darrere aquesta oficialització cal dir que la
recuperació dels noms tradicionals i populars és una
mostra d’autocentrament cultural i cívic sense precedents i un
model per ordenar el nomenclàtor en atenció a criteris
de racionalització, autenticitat i respecte per la
personalitat històrica del poble.

L’Ajuntament
de Xert va adoptar la proposta formulada per Josep Meseguer-Carbó
per unanimitat. Això i el fet que l’oficialització de
la proposta desembocarà en canvis efectius, com ara els noms
que apareixen en els aparells de navegació i guiatge dels
automòbils, són una mostra de normalització
lingüística i cultural molt important.

Ara,
els responsables municipals podrien plantejar-se si la banda sonora
que s’empra en el sistema de megafonia del poble no seria susceptible
de seguir les passes de la retolació dels carrers. El gènere
de la ranxera mexicana, sent del tot respectable com a gènere
musical, no respon gens ni mica als criteris de tradició i
autenticitat adoptats en el cas de la retolació dels carrers.
Al poble mateix hi ha agrupacions musicals i de cant que podrien fer
una contribució en aquest sentit. Al capdavall, la ranxera
mexicana no deixa de ser una mostra d’acceptació del
colonialisme. I de despersonalització.

Tweet

Han passat els dies i encara pego
voltes a la controvèrsia lingüística engegada a
Benicarló. A mi, això dels temes de la llengua, per
formació i per deformació professional, sempre m’ha
atret. Alhora, quan la temàtica entra en segons quines
dinàmiques, més bé em causa repulsió.
Recordo amb tendresa l’any 1994, un any important en la meua vida
personal, quan vaig rebre el VII Premi de Contes de l’Associació
Cultural Alambor de Benicarló. Es tracta d’un record que
guardo com pa benit, perquè per a mi va ser el primer i perquè
l’Alambor i els valors que encarna formen part del meu paisatge
cultural i de la meua identitat. Per això, el catxull d’això
de la llengua que s’ha engegat a l’ajuntament de Benicarló
m’ha sorprès bastant. Deu ser per falta de contacte amb la
realitat del dia a dia, però de totes maneres no deixa de
cridar-me l’atenció.[@more@]

L’ús públic de les
llengües al nostre país pot estar més o menys ben
organitzat i les lleis són clares i, alhora, deixen prou marge
d’actuació i interpretació perquè, sense haver
de recórrer cada dos per tres a la via judicial, la gent vaja
apanyant-se bonament. Quan la llengua esdevé centre del debat
polític, malament, perquè és una moneda de canvi
de poc valor i molta liquiditat. Si són els dirigents polítics
de l’àmbit que siga que promouen aquest debat, encara pitjor.
Senyal que la faena de veritat no els apreta ni poc ni molt.

Llijo les cròniques
periodístiques de Vinaròs
News i Levante
i no sé si posar-me a riure o plorar de vergonya aliena. Ja em
perdonaran els lectors, però la inclinació malaltissa
al comentari de text, disciplina pedagògica de la meua
professió, m’indueix a comentar la frase clau de la cosa,
pronunciada, segons les notícies que llijo, per l’alcalde de
Benicarló, Marcelino Domingo: “Me dirijo a la gente en la
lengua que me da la gana” (M’adreço a la gent en la llengua
que em dóna la gana). Una anàlisi rigorosa de la
semàntica d’aquesta oració condueix directament a una
conclusió difícil de rebatre: no pot ser veritat. La
literalitat de les paraules podria fer pensar que l’alcalde de
Benicarló sap totes les llengües del món, cosa que
li permetria efectivament fer el que diu. Sabem que no és així
perquè no hi ha ningú al món que reunisca
aquestes habilitats. Per tant, es pot deduir que la frase ha de
tindre un sentit figurat o altre. Podria interpretar-se que en
realitat, s’adreça a la gent en la llengua que li dóna
la gana de les que ell pot parlar. No sé si s’adonen de la
tautologia: si n’hi ha que no les coneix no pot ser que ho faça
en la que li done la gana. Persisteix la possibilitat del sentit
figurat. Pensem ara que, el que en realitat volia dir és que
s’expressa amb llibertat en relació a la tria de llengua a
l’hora d’adreçar-se a la gent. Deixant de banda el significat
de la paraula “gent”, que ens portaria a un altra anàlisi
sobre el concepte de la cosa pública, el que es pot deduir de
les paraules de l’alcalde és que, independentment del que
estableixen les lleis en relació a l’oficialitat de les
llengües, ell s’adreça a la gent en la llengua que li
dóna la gana. És a dir: no té en compte el que
diuen les lleis. Home: si ho diu a la terrassa d’un bar fora d’hores
de faena, no hi ha res a dir, però dient-ho en un ple
municipal, no és un exemple gaire edificant. Imaginem la nota
que en poden prendre els xiquets d’escola. Si no recordo malament, en
un moment o altre, a escola s’ensenya quines són les llengües
oficials d’un determinat territori regit per una determinada llei
orgànica de l’estat anomenada estatut d’autonomia. Això
vol dir que, en realitat, la gana de triar es limita només a
dos llengües. I ací és quan s’arriba a
l’explicació del sentit figurat.

Per definir-lo, cal tindre en compte
que l’expressió “donar la gana” és exactament un
col·loquialisme inadequat a la situació formal de
comunicació en què va ser formulat. Això ho
saben bé els examinadors de la prova de coneixements mitjans
de valencià, entre altres. Vull dir que és penalitzable
en una prova d’aquestes característiques. Les fonts
d’informació no especifiquen en quina llengua de les que li
dóna la gana parlar a l’alcalde de Benicarló quan
s’adreça a la gent va dir-ho. Per tant, hem de deixar el
comentari de text en aquest punt, perquè si no podríem
començar a elucubrar.

En conclusió: hi ha d’haver
algunes altres causes que donen sentit a les paraules comentades
perquè de l’anàlisi del que poden voler dir per si
mateixes se’n desprèn que són una absurditat integral.

A mode de suggeriment i per a recerques
en aquest camp, apunto algunes possibles hipòtesis de treball:
l’alcalde de Benicarló es passa per l’arc de triomf la
legislació valenciana en matèria lingüística;
la legislació valenciana en matèria lingüística
és com un gelat llançat a la platja; la voluntat de
l’equip de govern de l’ajuntament de Benicarló en matèria
lingüística està clarament definida per l’objectiu
de fer la vida impossible a qui no s’expresse en públic en la
llengua que tothom té el dret d’usar i l’obligació de
conèixer. Una anàlisi dels fonaments sociològics
d’aquestes possibilitats podria evidenciar la persistència
d’un búnquer-barraqueta que sempre ha tingut la mateixa
actitud: l’assimilació i la despersonalització del que
certa llei orgànica de l’estat anomenada estatut d’autonomia
defineix com a nacionalitat històrica.

Tweet

Són vacances i sempre hi ha un
moment per escampar la boira. I no és, en aquests dies
d’hivern acabat d’estrenar, un dir de sentit metafòric. Els
núvols baixos tapen la mola Murada i enfosqueixen el cel. Fa
un temps dubtós, com de voler tornar a ploure.

Surto de Xert i prenc el camí de
Catí, que és ben bé la porta de l’Alt Maestrat
si es ve d’aquesta banda de la Ilercavònia. [@more@]El poble està
situat si fa o no fa a mig camí d’una cubeta allargada, una
mena de corredor interior paral·lel a la costa, en realitat
bastant poc transitat, entre Vinaròs i Vilafranca, alternatiu
a altres vies. El paisatge catinenc anuncia les característiques
d’aquesta plana interior que constitueix el graó més
baix de la comarca i que discorre, recte, fins a Adzeneta del
Maestrat. Un secà no tan àrid com el dels Ports, menys
accidentat, encaixonat entre muntanyes. No tinc intenció
d’allargar-me tant i enfilo cap a Ares.

El coll d’Ares és una via que
discorre per un paisatge espectacular, que s’enfila muntanya amunt.
El poble domina les revoltes des de la seua talaia, arrapat a la
mola. Com és prompte, decidisc entrar-hi a fer un tomb i
quatre fotos. Pujar pel coll d’Ares sempre em retrotrau al passat.
Per aquest coll van baixar els senyors aragonesos quan van iniciar la
conquesta del que després seria el Regne de València.
En aquell moment, al segle XIII, diu la crònica que quan el
rei Jaume I, que es trobava caçant no gaire lluny, va
assabentar-se que Ares havia passat de mans, va alegrar-se’n molt.
Aquella conquesta li obria la ruta del Sud. I és ben veritat
perquè Ares queda per damunt dels camins que condueixen a la
Plana de Castelló. Dins al poble, recórrec les places
on hi ha els edificis més nobles. A la cantonada de la casa
gòtica de l’ajuntament hi ha el monument commemoratiu de la
conquesta de 1232. Una estàtua de ferro, d’un estil molt sobri
per no dir abstractiu, representa el rei medieval subjectant amb les
dues mans una espasa. L’estàtua se sosté sobre un molló
de pedra on hi ha la placa commemorativa, de marbre. La Generalitat
valenciana i el poble d’Ares van erigir-la el 1989 en ocasió
del 750 aniversari del naixement del poble valencià. A
diferència d’altres estàtues que evoquen Jaume I,
aquesta té un marcat caràcter militar i amb unes formes
molt modernes evoca el poder del forjador originari de la nostra
nació.

Mentre prenc unes imatges més,
em ve al pensament que en aquest edifici de l’ajuntament va
firmar-se, el 2003, l’anomenat Decàleg d’Ares, també
conegut amb l’epígraf “Criteris d’ús del valencià”,
un protocol de bones pràctiques que l’administració de
la Generalitat valenciana va anunciar en relació als usos
lingüístics públics dels representants polítics
valencians, que hauria suposat donar un paper vehicular al
valencià en la vida pública, si mai s’hagués arribat a posar en pràctica,
cosa que encara no ha entrat en les maneres de fer dels dirigents
dels principals partits polítics valencians.

Mes endavant, Vilafranca se’m presenta
com una població molt crescuda, amb una empremta clarament
urbana. Només de passada, travessant-la per l’avinguda del
Llosar, hi veig una altra escultura ben evocativa. La silueta d’una
dona sosté una mitja. Una al·legoria de l’empenta
industrial del poble, bressol d’una coneguda marca tèxtil. A
la sortida del poble, m’aturo a l’entrada de Les Virtuts, per visitar
l’àrea de museïtzació de la pedra en sec. Les
Virtuts és una mostra molt interessant d’aquesta tècnica
de l’arquitectura popular, i és una sort que s’haja museïtzat
i puga conservar-se. M’agradaria esmerçar-hi una estona però
fa molt de fred i decideixo posposar la visita. A Sant Miquel de la
Pobla torno a fer-hi parada. L’antic pont que uneix les dues bandes
del riu de les Truites es deixa contemplar en la seua esplendor
restaurada. Per aquest mateix pont diu la crònica que Jaume I
va entrar en terra valenciana. De tota manera, al segle XIII de segur
que no era tan gran com ara, ja que segons llegeixo en un plafó
que hi ha per orientar el visitant, l’edificació té
diversos estrats constructius. A més de ratlla administrativa,
el riu també marca la isoglossa que separa les àrees
lingüístiques del català i el castellà. Un
home surt de l’altra banda de la carretera. Potser ve d’un corral.
Passa pel meu costat i ens saludem, avança cap al pont i el
travessa. Des de la banda aragonesa, l’observo sense acabar de
discernir en quina llengua ens hem saludat quan hem expressat un
simple “hola”.

Continuo fins a l’Anglesola, que és
el primer poble de l’Aragó, destinació de l’excursió
que té per objectiu últim l’adquisició d’un
pernil. És molt curiosa l’entrada que el poble té
dedicada a l’Enciclopèdia Catalana. No sé si potser no
s’hauria d’actualitzar. En tot cas, la retolació oficial a
l’entrada del poble m’informa que sóc a la comarca del
Maestrazgo i més concretament en la ruta turística del
Cid, un actiu toponímic que la veïna Vilafranca va
abandonar ja fa temps. “Sit”, “Cid” és paraula àrab
que significa “senyor”. No penso aturar-me a pensar en possibles
coincidències tendents a la mistificació de temps
boirosos. Així que faig el meu fet i m’amollo avall. Comença
a caure la nit i fa un fred viu.

Tweet

Fa
cosa d’un mes que quatre ciutats valencianes: Gandia, Morella, Sueca
i Vinaròs, van constituir la Xarxa
de ciutats valencianes Ramon Llull, amb l’objectiu de participar
en la fundació homònima amb seu a Andorra la Vella.
Aquesta fundació està liderada per l’estat andorrà,
que l’acull, i compta amb la participació de la Generalitat de
Catalunya i el Govern de les Illes Balears. Va constituir-se al mes
de març de 2008 de la mà de l’estat andorrà i de
l’Institut
Ramon Llull, organisme consorciat originàriament
constituït pel Principat i les Illes que té per finalitat
la projecció exterior de la llengua i la cultura catalanes en
totes les seues modalitats i mitjans d’expressió.[@more@] La Fundació
permet alhora la participació d’Andorra en el projecte comú
de la projecció exterior i l’activació dels mecanismes
de relacions exteriors propis d’un estat. La trajectòria de
l’Institut Ramon Llull és bastant sinuosa si es té en
compte que, després de constituir-se el 2002, el govern balear
se’n va desvincular al poc temps per una decisió política
en recuperar Gabriel Matas la presidència. Actualment, el
govern balear s’ha reintegrat a l’organisme després de la
declaració del santuari de Cura, en què Andorra,
Catalunya i Balears es comprometien a impulsar de manera conjunta el
projecte.

Aquesta
iniciativa de les quatre ciutats esmentades arriba després que
algunes participaren a la fira
de Frankfurt 2007, en què la catalana va ser la cultura
convidada de l’edició, de la mà del mateix Institut
Ramon Llull, que n’era el referent institucional.

La
intenció d’aquesta “Xarxa” és que, en el moment que
alguna institució valenciana de rang superior tinga a bé
d’incorporar-se a la Fundació Ramon Llull, les ciutats
esmentades li cediran el lloc amablement. També es proposen de
donar cabuda a les altres ciutats (municipis?) valencianes que pensen
a participar-hi. És a dir, en absència de la
Generalitat valenciana, aquests municipis es fan endavant a
participar en la projecció exterior de la llengua i la cultura
dels seus ciutadans. Entre més raons de caire exactament
polític, en el sentit que la posada en pràctica
d’aquesta voluntat implica un posicionament efectiu en relació
a la política cultural que es practica al País
Valencià, hi ha el fet que la participació en aquest
projecte pot aportar beneficis també efectius a les poblacions
en qüestió. Si més no, pot ser una manera de
donar-se a conèixer internacionalment i aprofitar unes
potencialitats que d’una altra manera (no participant-hi) estan
desaprofitades.

Evidentment,
aquesta decisió política situa els dirigents d’aquests
municipis en una posició de dissidència respecte del
que es considera políticament correcte a la políticament
correcta Comunitat Valenciana on tot és políticament
correcte si es mira des d’un punt de vista políticament
correcte. I no estem parlant únicament del govern de la
Generalitat i del partit que l’ocupa legítimament, sinó
també, i potser sobretot, dels altres.

Mentrestant
aquests quatre municipis tiren endavant aquest projecte, el govern de
la Generalitat té la poca vergonya d’enviar un representant de
rang políticament secundari als actes
institucionals de celebració del 800 aniversari del
naixement de Jaume I, entre més coses que s’amaguen
sistemàticament als valencians fundador del Regne de València.
Les altres administracions de l’antiga Corona d’Aragó s’hi fan
representar per la seua més alta representació. El
govern valencià practica aquesta displicència.
Mentrestant persegueix i fa
tancar repetidors amb què Acció Cultural del País
Valencià fa arribar el senyal de la televisió catalana
als valencians. I això que Canal 9 ja es pot veure fins a la
Catalunya Nord, per cortesia (?) del multiplex català de la
TDT. D’aquí que el posicionament dels municipis de la Xarxa,
que hauria de ser, que és, d’allò més natural,
incórrega en aquesta dissidència del règim
autonòmic valencià. La mateixa en què es troben
les universitat valencianes que formen part de la Xarxa
Joan Lluís Vives.

Fa
unes setmanes vaig assistir a la presentació, a la Universitat
Autonoma de Barcelona, del material d’autoaprentatge Fontdelcat,
que ha elaborat aquesta universitat amb la intenció que els
estudiants estrangers que arriben a les nostres universitats tinguen
una eina que els facilite la comprensió de la notra llengua i
el seguiment de la vida acadèmica. A l’acte, hi va parlar la
valenciana Mavi
Dolz, actual cap de l’àrea de llengua de l’Institut Ramon
Llull. En el seu parlament, va dir que l’Institut té com un
dels seus objectius principals donar suport a les universitats
d’arreu del món que ofereixen estudis de llengua i cultura
catalanes, entre les quals va fer esment d’algunes de les
universitats més prestigioses dels Estats Units. Actualment,
segons les dades de l’IRL hi ha més de 7000 estudiants de
català en universitats de tot el món fora de l’àrea
lingüística. I Espanya no es el país en què
la llengua catalana és estudiada en més universitats.

Així
és que molta sort a aquestes quatre ciutats com quatre barres
que s’han unit per fer camí enllà de la inòpia.

Tweet

Llijo al fòrum
de Traiguera, un autèntic safareig virtual on la
incontinència verbal dels internautes locals té el lloc
idoni per pasturar, que l’alcalde de Càlig va pressionar
l’administrador de Calijoblog.TV
perquè retirés el vídeo d’una sessió del
ple de l’Ajuntament, amb èxit. De manera que el vídeo
en qüestió va desaparèixer de la interfície
del bloc. D’entrada em va costar entendre com pot ser que un càrrec
públic pressione l’administrador d’un bloc, que fa una tasca
completament amateur, pel simple fet de publicar a Internet una
sessió del ple de l’Ajuntament. Si no recordo malament, una de les llibertats pròpies d’una democràcia és la
llibertat d’expressió i premsa.[@more@]

No conec ni poc ni molt l’administrador
del bloc en qüestió. Només sé que
darrerament ha aparegut a la Xarxa i que li deu agradar penjar vídeos
sobre Càlig. M’intriga que haja retirat el vídeo a
causa de les pressions rebudes. Segons diu el mateix afectat al fòrum
de Traiguera, és millor no contar de quina manera li ha fet
llevar. No tinc cap més referència seua, així
que buscant al mateix fòrum acabo trobant el seu correu i li
escric. Està disposat a parlar-ne però per telèfon.
És veritat que els correus electrònics poden
retransmetre’s i no són segurs per a segons què. Més
que res per acabar de tancar el cicle, li telefono.

Efectivament, segons explica, Quique
Marzà va despenjar el vídeo del bloc perquè
l’alcalde va amenaçar de no tornar a deixar enregistrar el ple
de l’Ajuntament al periodista que el cobria i que li l’havia
proporcionat a ell. Per no afectar a terceres persones, el vídeo
va desaparèixer de la interfície del bloc.

La qüestió està
relacionada amb diversos aspectes del fenomen comunicatiu. D’una
banda, els canvis que suposen les concessions de TDT a la comarca van
fer pensar que, ja que el canal que emetia els plens deixava de
funcionar en breu, seria una bona solució tenir-lo a Internet.
En això, ja es veu que potser es produeix una competència
entre la televisió convencional, encara que siga TDT, i
Internet. No és el mateix que un canal tinga l’exclusiva
d’unes determinades emissions que no que aquestes emissions estiguen
a disposició només buscant-les al Google.

En segon lloc, potser podria parlar-se
de certa fractura tecnològica, que en aquest cas afectaria
l’alcalde de Càlig. El fenomen ha estat descrit a bastament:
moltes persones dedicades professionalment o no a la política
no saben com funciona Internet ni les possibilitats de comunicació
que té, sobretot si pertanyen a una franja d’edat entre els 50
i els 65 anys. No entenen com funciona, ni tan sols se’ls pot
considerar immigrants digitals, en termes de Marc
Prensky, perquè el seu contacte amb les TIC és molt
baix a causa que la difusió social de les TIC és
posterior a la seua formació personal.

De totes maneres, el fet és que
l’administrador del Calijoblog.TV
i el moderador del Calijoforum
és la mateixa persona. I una cosa és que es parle de
política a la barra dels bars, de la mateixa manera que es
parla de futbol, i una altra de diferent que se’n parle en un fòrum
obert a la Xarxa, en què qualsevol persona pot dir el que
vulga sense més compromisos. Pot ser una forma igualment
intranscendent de parlar, fins i tot ofensiva, perquè així
ho permet la possibilitat d’escriure sense identificació; però
també és veritat que és una forma de comunicació
diferent, un tipus de comunicació del tot horitzontal i sense
intermediaris, sense possibilitat de control per a qui no n’és
estrictament el moderador. Seria erroni considerar que es tracta
d’una forma nova de comunicació encara que sí que
podria dir-se que els fòrums dels pobles del Maestrat són
un fenomen relativament recent. En qualsevol cas, l’argumentació
crítica és la gasolina que els fa funcionar. I ja se
sap que la cultura democràtica que vivim no té la
capacitat d’entomar crítiques com un element positiu. Allò
tradicional, en casos així, és que el missatger en
pague els plats trencats.

Ja es veu: formes noves de
relacionar-se socialment per a conductes polítiques antigues,
si no atàviques. Lliure circulació de la informació
i l’opinió davant de control de baixa qualitat democràtica.

No dic que no falte aprenentatge perquè
als fòrums dels pobles s’hi parle amb respecte, sense ofendre.
Ara bé: enfadar-se perquè s’hi diu això o allò
és tant com esperar que qui hi parla s’identifique. És
no entendre res.

Tweet

Dissabte 8 de novembre de matí
acudisc a la biblioteca
Sebastià Juan Arbó d’Amposta, convocat via correu
electrònic per Josep Igual, a la jornada final de les III
Jornades de les Lletres Ebrenques. Els dies anteriors, la biblioteca
del castell d’Amposta ja ha portat a terme activitats literàries
diverses i dissabte és l’hora de del debat i l’intercanvi
d’opinions.[@more@]

A primera hora, integrants dels clubs
de lectura de diverses biblioteca de la zona expliquen la seua
experiència lectora, conduïts pel coordinador del club de
Tortosa, Jesús
Tibau, que gestiona un dels blocs de més anomenada del
panorama literari: tens
un racó dalt del món. El perfil dels assistents
varia entre la dona d’edat que ocupa molt del seu temps de lleure a
compartir la seua afició lectora i els professionals
relacionats amb l’hàbit de la lectura interessats a promoure
aquesta activitat cultural, siga des de la biblioteca entesa com a
centre de serveis culturals siga des de l’escola amb finalitats
educatives. Es tracta d’una manera lúcida d’ocupar la
disponibilitat de temps i aprofitar la sociabilitat com enriquiment
personal.

Després de l’entremig
de l’esmorzar, durant el qual entra en joc la parada de novetats
editorials que ha muntat la llibreria local Gavina, és l’hora
de “La dona en la literatura”, moderada per la periodista Vanessa
Adell. Es tracta d’una taula rodona que de bon començament
queda centrada en la qüestió de l’activitat de les
autores que hi participen, ben motivades, i per les dificultats que
el fet de ser dona comporta a l’hora d’exercir l’escriptura. Com que
he deixat per al darrer moment la preparació de la meua
intervenció en la taula de la tarda, que porta per títol
“Literatura ebrenca: esclat o normalitat?”, penso que és
moment oportú (l’últim, de fet) per preparar el que
haja de dir i demano per un ordinador amb connexió a Internet.
Instal·lat davant la bicicleta de l’escriptor Sebastià
Juan Arbó, amb la qual recorria el delta i que penja del
sostre de la biblioteca com la samarreta dels jugadors de bàsquet
mítics penja del pavelló de l’equip de casa, escric les
meues quatre idees al bloc literari mentre a la sala es discuteix
vivament, en un exercici blocaire dels que agraden a la comunitat de
La
catosfera literària 08.

Més
tard, després de dinar i d’una sobretaula estimulant amb
coneixences d’allò més interessants (l’escriptor Toni
Villalobos, el periodista Joaquim
Vilarnau), ens apleguem novament al voltant de la capacitat de
convocatòria de Josep Igual, que actua de moderador per
discernir si el que convenim d’anomenar literatura ebrenca és
un esclat o és una cosa normal.

El
benicarlando Josep
Igual va guanyar aquest estiu el premi Cristòfor Despuig
de narrativa amb els seus Quaderns
deltaics,
de clara evocació ebrenca, obra que editarà Cossetània
de Valls. Per a mi, Josep Igual i algun altre escriptor coetani, com
el vinarossenc Joan
Elies Adell, representa la continuïtat de la creació
literària nord-valenciana en llengua catalana. El seu model
personalíssim d’escriure, que beu de les fonts de la cultura
popular valenciana i de l’avantguarda del segle XX, tot pastat amb
una basta cultura literària autodidacta que ja voldríem
molts dels que pensem ser qui sap què, enllaça la
florida creativa del tombant de segle amb els escriptors i
escriptores del Maestrat que avui encara van a escola i que demà
prendran la ploma per reprendre aquella època que se’n va anar
definitivament amb Manuel
Garcia Grau. Diu Gerard
Vergés, segurament l’escriptor degà de la
literatura del nostre entorn, que Igual és un escriptor de
raça. Té una trajectòria creativa sòlida
i que, al meu entendre, encara pot donar el millor que té.
Aquesta consistència i el seu fusterianisme vital poden estar
mal considerats entre el seu gremi, i encara en instàncies
públiques del seu poble, si bé ja sabem que la
displicència del règim provincial és senyal
inequívoc que anem rectes. Així és que el seu
paper en el panorama del que hem convingut a anomenar literatura
ebrenca és d’una activitat aglutinadora.

Tweet

Escolto a ICat
fm el canal Mediterràdio mentrestant treballo a
l’ordinador. La ràdio m’arriba per Internet i el meu ordinador
és com una màquina de fer moltes coses alhora.
ICat fm és un nou concepte de ràdio: música
i anuncis culturals de curta durada, les anomenades píndoles
culturals. Amb la selecció musical s’hi pot estar més o
menys de cara o de cul, com amb qualsevol ràdio fórmula.
Els anuncis culturals pretenen ser cosmopolites i arriben de tot
arreu dels grans centres culturals de casa nostra i dels països
del nostre entorn, si bé hi predominen els de Barcelona. El
que té de diferent aquesta ràdio és que pot
sentir-se tant a la ràdio convencional com a Internet. Aquest
altre suport, a més del so, incorpora totes les funcionalitats
de la web 2.0 i és així que cavalca entre la promoció
cultural i l’avantguarda tecnològica des d’una ràdio
pública. No sé si una iniciativa privada pot tindre les
mateixes possibilitats. El cas és que a Internet, a més
del canal convencional que se sent a la ràdio, també
s’hi poden oir cinc canals temàtics més.
[@more@]

Mediterràdio és un
d’aquests canals temàtics que, com indica el nom, emet música
i cançons de l’àmbit mediterrani, des de Portugal a
Egipte, des del Marroc a Bulgària. D’entrada, la tria musical
crida l’atenció per la sensació de contrast que causen
peces conegudes de la discoteca europea occidental, més que
conegudes, conjuminades amb les d’artistes nord-africans, de l’Europa
oriental o turcs. Sentides en el fil continu radiofònic, això
no obstant, totes adquireixen una especial coherència, tant
pel que fa a sonoritats com a ritmes. Es pot pensar que hi ha una
modernitat musical mediterrània, en què es fonen arrels
tradicionals, que a ulls anglosaxons queden dins el catàleg de
la World Music, amb influències de les tendències
internacionals, d’indubtable irradiació anglosaxona des de fa
ja molt de temps, que tenim perfectament assumides.

Així doncs, segons pot oir-se en
aquesta emissora, hi ha una música popular mediterrània,
amb indubtables i ben remarcables varietats. Ben sovint, els fluxos
d’irradiació política i cultural poden fer oblidar
aquest veïnatge. Sobretot quan aquests fluxos van de la mà
dels prejudicis ètnics, que són d’aquells prejudicis
que formen part de les coses que es donen per descomptades sense
pensar-hi poc ni molt. Donant per fet que el món és com
és. No és el cas que ens ocupa, ans al contrari. Aquí
les llengües diverses de la ribera mediterrània van
alternant-se. L’anglès que inunda els canals convencionals de
ràdio musical no hi té res a apel·lar i el
castellà omnipresent en el nostre àmbit públic
conviu com una llengua més amb les altres. Cultura popular vol
dir transversalitat i diversitat. Convivència. I caràcter,
sense dubte.

Es fa tard i vaig tancant programes
mentre escolto la darrera cançó i en això
reconec la veu de Pepe
Gimeno “Botifarra”. Canta al compàs d’una tonada
popular valenciana amb la seua expressivitat de la Costera. La seua
manera de cantar és la tradicional valenciana, propera al cant
d’estil, veïna de la jota ilercavona. Només l’he vist una
vegada en
directe, acompanyat del grup Obrint Pas. Aquest home canta amb la
veu del poble valencià, és a dir, la veu llegada per la
tradició popular pròpia. I és una sort sentir-lo
ara, en aquest suport del segle XXI, entonar aquesta World Music
domèstica. Perquè significa la supervivència de
la cultura popular que no apareix en els mitjans de comunicació
convencionals, de gran abast. En això, les faves estan
comptades: seguim amb l’atavisme antic de promoure una cultura de
suport estatal que passa per alta cultura, homologada, estàndard
si més no, totalment edulcorada però comunament
acceptada. Mentrestant la cultura popular, que no té el suport
estatal, sinó tan sols la continuïtat de la tradició
popular, és a dir de la nació, fa la seua via.

I sí: hi ha una cultura popular
valenciana que no forma part de la folklorització. En el
panorama atomitzat per tanta subvenció i pessebrisme potser
siga difícil distingir una cosa de l’altra, però allò
per entendre’ns la cultura popular és una cosa viva, actual,
que brolla de la societat contemporània, i la folklorització
un fòssil repetitiu que només evoluciona estèticament
cap al barroquisme recarregant.

Tweet

Com se sol dir als nostres pobles,
pareix mentida que segons quins fenòmens puguen arribar a
produir-se amb la normalitat amb què es produeixen. Després
de quatre anys i nou jutges, el cas del president de la Diputació
de Castelló, Carlos
Fabra, continua per instruir-se. Veritat és que
darrerament es van sabent coses de la investigació. També
és veritat que les que es van sabent resulten més
inquietants tal com avança, se suposa, la instrucció.
De totes maneres, el més inquietant de tot és que, a
desgrat de la dimensió que va adquirint la qüestió,
l’opinió pública castellonenca no pareix afectar-se
més del compte.
[@more@]

Em pregunto si, en una democràcia
normal i corrent com la que existeix en els països del nostre
entorn una situació d’aquestes seria tolerada de la manera que
ho és a casa nostra. És evident que no és el cas
d’Itàlia, país amb la història del qual existeix
la temptació, molt sovint triomfant, de comparar la situació
política castellonenca. M’estic referint a democràcies
amb un grau d’acountability
més o menys homologable. Més enllà de l’incert
resultat d’aquest procés, que el primer interessat mateix va
convertir en un procés polític des del moment que va
afirmar, quan les darreres eleccions municipals, que conservant el
seu lloc preeminent gràcies al triomf del seu partit en
aquelles eleccions, el poble ja l’havia absolt; el grau de
transparència de la seua conducta com a càrrec públic
coincideix amb la imatge que, volgudament o no, projecta. És
més, la pràctica d’aquest estil inacceptable en
actuacions i argumentacions, el poden situar en una posició
imbatible, però donen compte, més que del tipus de
polític que és,
del tipus de societat que el suporta i de la qualitat democràtica
que hi ha en aquesta societat.

Quan
als primers anys 80 hi va haver el debat polític sobre
l’estatut d’autonomia valencià, el posicionament de la dreta
pel que fa a l’estructura política de l’autonomia, proposava
atorgar a les províncies un bon tall del pastís del
poder. Tant era així que fins i tot proposaven que l’escut
autonòmic aplegués els tres provincials. Segurament,
aquest devia ser l’únic debat simbòlic en el qual no
van reeixir, ja que finalment l’escut valencià va acabar sent
el de Pere el Cerimoniós. A dia d’avui, aquella aspiració
a perpetuar l’estructura provincial deu viure una de les seues
millors èpoques. Els càrrecs de les diputacions, amb el
seu president al capdavant, es designen indirectament com si d’una
romanalla de la democracia orgánica
es tractés. En el cas de Castelló, el seu mandatari
reparteix prebendes als seus súbdits i clatellades als
refractaris. S’aprofita de la seua condició de reietó
en aquest racó del Levante Español
imaginàriament feliz,
amb la complicitat o la inhibició dels poders espanyols. En
aquest sentit, la condició perifèrica de l’àmbit
de poder provincial, ben apuntalat per la legalitat autonòmica
i per una classe social de nous rics que s’han lucrat en els anys de
desenvolupament econòmic de Castelló, que no han tingut
inconvenient a practicar la complicitat amb un sistema de relacions
clientelar entre les institucions i l’economia, expliquen com pot
surar la trajectòria pública d’una personalitat
desprestigiada fins a la barroeria.

S’hi
poden apuntar dos elements concurrents més. D’una banda la
falta crònica de lideratge de l’oposició política.
És impossible esperar transparència allà on no
hi ha qui la puga fer efectiva. I això és sobretot un
problema de l’oposició política. No de qui se la rifa.
La incapacitat a l’hora d’exercir el control democràtic per
part de l’oposició explica bona part de la situació
creada.

D’una
altra, hi ha una certa manera d’entendre la cosa pública per
part del comú de la gent. Si es valora com normal que un
càrrec públic es dedique a segons quines pràctiques
vol dir que aquestes pràctiques, aquest tipus de relacions
públiques basades en la opacitat i en la manca d’adequació
a les exigències ètiques d’un sistema democràtic
contemporani, en el qual, per exemple, els diners públics
haurien de destinar-se únicament a les necessitats de la
ciutadania i no s’haurien d’emprar les instàncies públiques,
com ara la capacitat urbanitzadora dels ajuntaments, per fer negocis
privats, aquestes pràctiques, dic, són compartides per
bona part del cos social.

No sé
si l’opinió pública castellonenca se’n fa càrrec.
La imatge que projecta Carlos Fabra a fora és senzillament
pèssima. Sobretot quan fins i tot publicacions conservadores
espanyoles el critiquen per la seua inveterada tendència a no
contestar res a ningú a qui no puga continuar fidelitzant. Si
els seus seguidors tinguessen dos dits d’ètica, potser haurien
de fer un pensament.

Tweet

Dimecres, al palau dels reis de
Mallorca, a Perpinyà, el Centre
Régional de Documentation Pédagogique dependent de
l’Académie de Montpellier hi organitza el Colloque
France-Catalogne-Andorre: trois systèmes éducatifs se
rencontrent,
una jornada d’intercanvi entre les administracions educatives
d’Andorra, el Principat i Catalunya Nord, amb la finalitat de donar a
conèixer als altres territoris els sistemes educatius
respectius. Hi assisteixo com a tècnic docent de la
Generalitat de Catalunya.
[@more@]

Els ensenyants assistents ens presentem
o saludem cordialment. Després de la interpretació del
Cant dels ocells de Pau
Casals per part d’un cor juvenil, els parlaments de benvinguda
dels responsables dels diferents territoris donen compte de la
cordialitat i la germanor existent. El representant andorrà fa
referència als Països Catalans com a marc de relació;
el català, que introdueix el seu parlament en francès i
el continua en català, parla dels vincles històrics
existents; el francès fa referència a la Catalunya del
Nord i a la del Sud. Després passem directament a la
presentació dels respectius sistemes educatius. La idea de
fons és que la diversitat social creixent és un fenomen
que el sistema educatiu ha d’entomar i encarrilar de manera que,
mantenint el respecte als diferents marcs polítics, s’assegure
l’equilibri entre diversitat i cohesió en aquesta banda
d’Europa. Els procediments mitjançant els quals el sistema
educatiu genera aquest tipus de riquesa indispensable per a la
societat del coneixement del segle XXI constitueixen l’assumpte
central de les exposicions.

Com és lògic, un dels
aspectes cabdals d’aquest plantejament és quin tractament fa
el sistema educatiu de les llengües que concorren en cada un
dels territoris. Andorra és un país xicotet en què
el contacte entre llengües és a l’ordre del dia.
Tradicionalment, l’estructura política dual del principat
pirinenc va determinar la presència de dues escoles
diferenciades: espanyola i francesa. Aquesta dicotomia s’ha trencat
en les darreres dècades en favor d’una tercera escola netament
andorrana. Avui tot el sistema educatiu andorrà és
públic, cada una de les tres escoles acullen un terç de
l’alumnat andorrà i totes apliquen un tractament de llengües
que tendeix a equiparar la competència en les llengües
catalana, que n’és l’oficial, francesa i castellana, a més
de l’anglès, que ocupa el lloc de llengua estrangera.

A Catalunya, la immersió
lingüística assegura la paritat competencial entre català
i castellà, llengües oficials, i el coneixement d’almenys
una llengua estrangera, generalment l’anglès, a més de
la possibilitat d’una altra de segona, que sol ser el francès.
A més, el sistema educatiu català ha hagut de fer front
durant els darrers anys a una incorporació massiva de nous
alumnes que tot sovint desconeixen les llengües oficials. Així
doncs, ha hagut de desenvolupar estratègies i recursos perquè
la incorporació d’aquests contingents contemplés el
coneixement de les llengües oficials, especialment el català,
llengua vehicular de l’ensenyament.

El tractament de les llengües en
el sistema educatiu de la Catalunya Nord tot just comença a
incorporar noves maneres d’entendre les coses, sobretot arran de la
reforma constitucional que reconeix com a integrants del patrimoni
immaterial de la República Francesa les llengües vives
diferents del francès, que n’és l’única oficial.
La presència del català en el sistema educatiu francès
és limitada ja que rep el mateix tractament que les altres
llengües vives amb presència social i escolar. Això
inclou la llengua estrangera, per defecte l’anglès, i d’altres
de complementàries, com ara l’alemany, l’italià i
d’altres, com l’àrab o el rus. És a dir, el català
rep oficialment el tractament de llengua minoritària.
Tanmateix, xarxes escolars privades com la Bressola, vehiculen un
sistema educatiu en català a la Catalunya Nord. Es tracta d’un
sistema que, prenent el català com a llengua vehicular, busca
d’assegurar igualment la competència de l’alumnat en francès
i en una altra llengua estrangera, l’anglès.

Amb diferències constatables,
els tres sistemes educatius miren de promoure un plurilingüisme
que assegure la formació de l’alumnat en les llengües
oficials i li proporcione el coneixement d’una o més llengües
estrangeres. Andorra posa en joc la possibilitat de fer assignatures
concretes en una de les quatres llengües concorrents. El sistema
educatiu català mira d’implementar les mesures per incorporar
la docència en anglès en assignatures determinades, a
partir d’una formació prèvia del professorat. Així
és que s’ofereix al professorat d’assignatures no
lingüístiques la possibilitat de millorar la seua
competència en anglès perquè puga fer-hi les
seues classes.

Mentrestant avança la jornada,
el cap se me’n va cap als docents valencians, que aquesta setmana han
eixit al carrer per protestar contra la implantació de
l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania en anglès,
professada per un docent que n’explica els continguts i un altre que
tradueix l’explicació a l’anglès. I em pregunto: per
què s’utilitza l’educació dels ciutadans del futur de
manera perversa a fi de perseguir uns objectius exclusivament
partidistes consistents a neutralitzar les iniciatives del govern
central en aquesta matèria? Per què l’educació
ha de ser moneda de canvi del joc polític? Per què se
subverteix el sentit del sistema educatiu perpetrant unes mesures
ridícules que no fan més que pertorbar la
tranquil·litat que el sistema necessita per ser efectiu?

I em responc: perquè els valors
que hom intenta vehicular en aquesta assignatura són uns
valors que xoquen frontalment amb la confessionalitat del partit del
govern valencià, perquè es tracta d’uns valors
republicans que determinen un ensenyament i una societat laiques.
Perquè la competència en anglès per part de
l’alumnat valencià, al govern corresponent no li importa un
rave. Només cal fer un cop d’ull al voltant per adonarse’n.

Tweet